Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dimarts, 28 d’octubre de 2008

divendres, 24 d’octubre de 2008

Valentí Almirall.


"Els agravis que hem rebut constantment i els que ens estan amenaçant encara són la legitimació més completa del nostre catalanisme. Són aqueixos [ agravis] de tal nauralesa que ens autoritzen fins a proclamar la separació"


"El signe de l'esclau era l'haver de parlar la lengua de l'amo i nosaltres portem aquest estigma al damunt"


Valentí Almirall.


"a la tribuna, als estats de dret, només hi ha un imperi: el de la llei. Quan es canviï la llei i es digui que es pot parlar a la tribuna en català, basc... es parlarà. No em molesta sentir parlar en català, però per entendre'ns, mentre no es canviï la lleu, no tinc cap altre remei que fer-la complir."


José Bono jusificant a RAC 1 la prohibició de parlar en la nostra llengua al Congrés.

dijous, 16 d’octubre de 2008

Roc Llop i Convalia a Flix.

La secció de Flix ja feia temps que volia començar a organitzar cada any un acte coincidint amb l’assassinat del president Lluís Companys. Enguany varem pensar en portar als autors del Llibre Roc Llop i Convalia, l’exili d’un poeta miravetà , el Josep Mª Sàez i l’Emigdi Subirats, ja que d’aquesta manera manteníem la memòria de dos personatges, un històric i reconegut per tothom, i l’altre que s’ha de començar a treure de l’oblit i fer entrar com a mínim en la història de les nostres comarques. A més són dos personatges que van viure una època molt convulsa i uns problemes sovint comuns, això sumant en el cas de Roc Llop el patiment extrem dels camps d’extermini i l’exili, i en el de Lluís Companys la mort. L’acte anava presentat pel nostre president local i Director dels Serveis Territorials de cultura a les Terres de l’ebre Xavier Vega.







El Xavier Vega va fer un petit repàs de l’època que els va tocar viure als dos personatges en qüestió, fent unes petites pinzellades de l’anarquisme (Roc Llop era de la CNT), el pistolerisme, els enfrontaments entre la patronal i els sindicats,els mestres de la República (Roc Llop també va fer de mestre) i en el cas de Lluís Companys, sobretot els seus últims dies, des de la fugida a França, el patiment de no saber res del seu fill malalt, i finalment el seu arrest per la Gestapo. Així com la farsa de judici i finalment l’afusellament a Montjuïc . També va fer un breu repàs de l’obra , sobretot dels poemes més colpidors.

L’Emigdi va fer Gala dels seus coneixements sobretot de la literatura a l’exili i ens va demostrar perquè el Xavier Garcia el va incloure com a Homenot del Sud al diari El Punt. Va fer un repàs brillant de la literatura de l’exili ,així com dels seus autors, personatges de l’exili i literats coneguts per tots, i d’altres que no ho són tant pel gran públic, però que van fer una tasca importantíssima e imprescindible pel país en unes situacions terriblement adverses, i que la dictadura va fer tot el possible per fer caure en l’oblit més profund. Tot això fent Gala d’una memòria envejable i dient de memòria versos o paràgrafs dels autors citats per demostrar els seus arguments i reivindicar el gran treball que van fer com a patriotes. Finalment també ens va parlar de l’obra de Roc Llop. Sovint quan és referia a la situació política actual de Catalunya o d’Espanya, o feia amb grans dosis d’ironia o d’humor directament , que arrancaven els somriures del públic (suposo que aplicant allò de riure per no plorar). S’ha d’agrair el seu estil clar i directe alhora de dir les coses, tant les històriques com de la situació actual de Catalunya i d’Espanya en general. També va fer esment del que costa avui en dia encara l’any 2008 condemnar el franquisme.

I el Josep Mª Sàez sobretot ens va explicar com es va gestar aquest llibre, el com i el perquè l’Emigdi i ell es van decidir a fer un treball històric sobre Roc Llop i la seva obra, des de que els autors fan coneixença del poeta fins que comencen a voltar per tots els arxius, sobretot per l’arxiu històric de Tarragona. Va fer un repàs d’aquelles persones que els havien ajudat més , i tots aquells descobriments que anaven fent a mesura que avançava el seu treball. Sobretot de Roc Llop va destacar el seu humanisme. També va fer esment, al igual que els altres presentadors del possible anul·lament del judici de Companys (tots ens mostrem bastant escèptics sobre el tema).













De Roc Llop no diré res ja que això serà en un altre article i ara aquí només volia fer una breu pinzellada de memòria de la presentació d’ahir a Flix ( em vaig arrepentir de no haver pres cap nota, ja que van sortir molts noms i obres que desconeixia, sobre tot de l’exili). Tot i així només volia destacar la sensibilitat de Roc Llop, ja que una persona que està en un camp de concentració ,(on l’únic que fa una persona és lluitar per la pròpia supervivència, això si abans no cau en el defalliment), i no para d’escriure ,fins i tot canviant menjar per paper!!!(i això que en algun cas va perdre tot l’escrit en sortir d’un camp d’extermini,) és digne de l’admiració més absoluta. S’han de tenir unes dosis impressionats de força vital i passió per l’escriptura. Roc Llop anant amb un tren cap a un camp d’extermini , on els presos no podien fer les seves necessitats, ni seure o gitar-se,enlloc de patir per la seva vida, és lamenta que no pot arribar a la finestra del tren i no pot veure els paisatges tant bonics que segurament s’està perdent!!!!! Com va dir Vega, en una època com la nostra, on la gent es perd en l’opulència , la lectura d’aquest llibre és obligada , així com tots els seus poemes. Una nit Roc Llop es preguntava si les estrelles els miraven compassives, o espantades al mateix temps, de veure on arriba la injustícia i el crim humà. Això una gèlida nit que van morir desenes de presos mentre els van fer passejar tots nus i molls per la plaça del camp, prèviament submergits en un toll d’aigua amb desinfectant.... Si voleu continuar descobrint com una persona veu vida enmig de l'horror, ja ho sabeu, Roc Llop i Convalia l'exili d'un poeta miravetà.








Els autors parlant pels micròfons de Ràdio Flix.



dimecres, 15 d’octubre de 2008

Lluís Companys.


“ A tots els que m’han agraviat perdono;a tots els qui hagi pogut agraviar demano perdó. Si he de morir, moriré serenament. No queda tampoc en mi l’ombra d’un rancor. Donaré gràcies a Déu de que m’hagi procurat una mort tant bella pels ideals. Ell ha volgut aquests destí, i li dec encara la gratitud d’aquesta placidesa serenitat que m’omplen al pensar en la mort, que veig atansar-se sense temor. La meva petitesa no podria esperar una fi més digna. Per Catalunya, i lo que representa de Pau, Justícia i Amor.


Lluís Companys.
( La foto és la última en vida del President que va sortir al Sàpiens)

dilluns, 13 d’octubre de 2008

Roc Llop i Convalia a Flix.

Dimecres dia 15 i a Ca Don Ventura de Flix, tindrem l'oportunitat de tenir els dos autors de l'assaig sobre Roc LLop i Convalia guardonats amb el XIII premi Artur Bladé i Desumvila, el Josep Mª Sàez i l'Emigdi Subirats. Aquest acte s'emmarca em el 68 aniversari de l'assassinat del president màrtir Lluís Companys.La presentació anirà a càrrec del Director dels serveis territorials de Cultura de les Teres de l'Ebre, Xavier Vega. L'acte serà a les 19:30










L'òmnibus de la mort: parada Falset.


Sembla que la caixa d’on surten els cabals per a comprar armes i material i pagar a la gent addicta que treballa per l’adveniment del comunisme llibertari no es troba pas a Barcelona(...)

Hom diu que a Flix , a la frontera d’Aragó , hi ha el nucli més important i més decidit de la FAI. Quan algun faista , sigui de Madrid de Barcelona, de València o de Saragossa , troba que la policia es preocupa massa d’ell va a passar una temporada a Flix. Ja sap que allà trobarà acolliment segur.

Ara bé .Sembla que és precisament a Flix on van a parar els diners que “recapten” els gàngsters de Barcelona. Segons aquesta informació , que tenim per seriosa, si la policia va trobar al domicili de Palacios uns milers de pessetes ,fou perquè l’home no havia tingut temps material d’enviar-les a la població Aragonesa.

No serà difícil a les autoritats comprovar el que pugui haver-hi de veritat en el que acabem d’escriure.

Josep Maria Planes, els gàngsters de Barcelona. Ed. Proa 2002.


Part d’aquest fragment està inclòs al llibre, L’omnibus de la mort: parada Falset. No sabem si el que deia Josep Mª Planes era cert o no. El que sí sabem per aquest llibre és que la brigada de la mort entre els dies 5 i 6 de setembre del 1936 va assassinar disset veïns de Flix i Riba – Roja. També sabrem que un tal Alejandro Beabote que va treballar per últim cop de paleta a Flix va ser “lugarteniente” de Fresquet,el cap de La brigada de la mort. Hi ha un petit capítol dedicat a les poblacions de Flix i Bot. Si voleu saber més sobre tots els seu crims entre Catalunya i Aragó ja ho sabeu: L’òmnibus de la mort: parada Falset de Toni orensanz. Aquest llibre ha estat exhaurit en 3 mesos. Segons l'autor “l’èxit demostra que a Catalunya la gent té un interès especial a entendre què va passar durant la revolució del 1936 a la rereguarda republicana i de què anava la violència revolucionària que va sacsejar tots els pobles i ciutats del país

Per cert, el 24 d’agost de 1936 Josep Maria Planes fou assassinat per uns pistolers de la FAI i es convertí en la primera víctima del periodisme català.



“Sigueu la salvació de Catalunya. El poble català està a punt d’enfonsar-se o al feixisme o a l’altre feixisme .Està esperant ple de terror, un camí de salvació .Maneu-me!...Doneu-me un camí! Digueu que tenim que fer!"

Daniel Cardona (Alcalde de Sant Just Desvern) a Joan Casanovas i Maristany (encarregat de fer un nou Govern de la Generalitat) El 31 de Juliol del 36

(Extret de llibre Daniel Cardona i Civit, de Fermi Rubiralta i Casas, Ed. Afers)

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Exèrcits.

En una setmana ja hem vist com un periodista i un líder polític s'han de disculpar per ser sincers i dir el que pensen. Primer va ser el periodista d'esports de la endeutadíssima TVE (deute que haurem de pagar tots, juntament amb el deute dels bancs i tantes altres coses més que no sabem ) Jesús Álvarez dient que el Barça i l'Espanyol no eren equips Espanyols,i ahir Rajoy dient que la desfilada era un "conyazo". Jo no ser perqué la gent vol hipocresia , i que només s'utilitzi el llenguatge "políticament correcte", que és una manera més fina de dir que siguéssim hipòcrites.
En el fons no crec que la opinió que Rajoy té dels exèrcits sigui molt diferent a la que ens mostrava el flamant Quim Monzó al Persones Humanes. Ara que per a "paperet" el que ha tingut que fer la ministra de defensa catalana, de gran influència sobre les accions de Zapatero i del Govern Espanyol en General, la sola presència de la qual a l'executiu de Zapatero dona la raó a tots aquells que diuen que es necessari col-laborar amb el Govern Espanyol per a que Catalunya surti beneficiada.Les seves declaracions han estat ,«Si mi hijo quisiera ser militar, le animaría y con orgullo»( sense comentaris)






divendres, 10 d’octubre de 2008

Cops contra la paret...




Tots hem vist com tots els partits es preparen per una retallada de l’estatut.(suposo que no hi havia capi il·lús que es pensava que el pobre estatut no tindria una segona retallada). Doncs bé això ja va passar al 32, al 79..... i passarà tota la punyetera vida fins que toquin les trompetes del judici final!!!! Amb Espanya no hi ha res a fer!!! Són així i no canviaran mai!,sempre hi ha excuses; la crisi, la constitució, la pèrdua de vots, o el perill dels militars, només diu que canviarà el partit de torn quan necessiten els vots!!!La república del 31, ZP, i fins i tot el PP. Recordeu,sense majoria absoluta Pujol guaperas habla com quieras, per a passar al Pujol enano, habla castellano. Com que ja tindrem temps de parlar sobre aquest tema ficarem una petita mostra del que va passar amb l’estatut del 32.


“Un cop s’aprovà la Constitució es confiava que l’estatut de Núria, com que no violentava el marc de les regions autònomes dibuixat per la constitució, s’aprovaria en bloc. Però no fou així: es discutí article per article, es rebaixà considerablement la part financera i no es traspassà a la Generalitat la competència d’educació, ni els centres públics d’ensenyament a Catalunya. Malgrat tot, els diputats catalanistes votaren l’estatut i van presentar-lo, davant l’opinió catalana, com un bon instrument d’autogovern (com ara PSC i CIU). En matèria d’administració local, capacitat de divisió territorial, administració de justícia i ordre públic, l’estatut del 1932 atorgava a la Generalitat una autoritat superior al posterior del 1979, encara que en el terreny de les finances era tan insuficient( de que ens sona això?) o més que aquest segon i no garantia l’ensenyament de la llengua catalana ni a l’escola primària ni a secundària.


Un cop aprovat per les corts l’estatut retallat, es confiava que els traspassos s’efectuarien amb rapidesa i amb una valoració global del cost dels serveis estatals a traspassar. Però tampoc no fou així i la col·laboració de Companys com a ministre del darrer govern d’Azaña no accelerà el procés
.(com ara que els ministres del PSC estan de “florero”)

(...) Però el problema era la inexistència del federalisme a la resta d’Espanya. Les esquerres espanyoles no eren federals
(PSOE d’ara) i les dretes eren irreductiblement centralistes (el PP d’ara). La república no va ser federal i resultava que , sense cap reconeixement de la pluralitat nacional d’Espanya, les autonomies regionals només eren concessions singulars i successives, permeses per una constitució favorable a una descentralització.

Xeics, jo crec la història està per aprendre d’ella,i no per a repetir-la sense substància i donar-nos cops contínuament contra la paret sense avançar ni un mil·límetre....


Text extret de la col·lecció Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia, Edicions 62.
Avui m'he fixat que és el segon cop que faig servir aquesta expressió per referir-me a l'estatut.

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Avui recordeu, boira negra.


Colònia Alemanya - Capitol 3


Al voltant de la fàbrica electroquímica de Flix s'hi estableixen les famílies dels treballadors i enginyers arribats de l'estranger. S'hi crea una colònia alemanya, que rep una important influència del nazisme. Alguns dels nens de la colònia estudien al Col·legi Alemany de Barcelona. Allà comparteixen aules amb nens catalans, de famílies que admiren l'organització de l'estat alemany. Jordi Pujol i Esther Tusquets expliquen la seva experiència com a alumnes d'aquest col·legi

dimarts, 7 d’octubre de 2008

The Killers.



Human.












Read my mind.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

"El més petit de tots"


El primer cop que vaig veure la figureta “el més petit de tots”, va ser al volum nº 7 de la col·lecció “ Catalunya durant la Guerra Civil dia a dia” que és venia juntament amb La Vanguardia. Deia que era una figureta “de Miquel Paredes creada pel comissariat de Propaganda a partir d’un dibuix de Lola Anglada i que acabà sent la imatge de l’esperit revolucionari” . Al mateix volum podem trobar una foto en la que Jaume Miravitlles ( director del Comissariat de Propaganda de la Generalitat) li fa entrega de la figureta en qüestió al president màrtir Lluís Companys. La figureta representava un nen vestit amb la granota dels milicians, cofat amb una gorra frígia, aixecant el puny esquerre i portant a la mà dreta una bandera catalana. El Comissariat va pensar que la figureta podia ser la imatge de la causa republicana.


Més tard, a la biografia de Jaume Miravitlles feta per Mark Planellas – Witzsch vaig descobrir algo més d’aquesta figureta, com per exemple que, “ La figureta d’El més petit de tots tenia diferents versions en funció de la bandera que sostenia: hi incloïa la senyera de les quatre barres la bandera de la CNT, la del PSUC i la republicana. Paga la pena consignar-ne el resultat, expressat en percentatge de vendes: 60%, 20%, 15% i 5% respectivament. “.

Doncs bé, fa unes setmanes trobava a la mateixa Vanguardia un vídeo on deia que la comissió de la dignitat, ha recuperat un desaparegut símbol catalanista que representava la lluita antifeixista: El més Petit de Tots. La figura, dissenyada per l’escultor Miquel paredes, ha estat reproduïda per l’artesà i maquetista Chema Vidal. En aquella època és va vendre unes 60.000 estatuetes, però la majoria es van amagar o destruir per por a que les trobessin les tropes franquistes. Finalment diu que després de l’ èxit voldria construir el més petit de tots a mida real en bronze, i finalment col·locar-lo en algun lloc emblemàtic de Barcelona o al Castell de Montjuïc.



Finalment al nº 107 de l’esquerra nacional sortia una entrevista al mateix Chema Vidal, ja que és militant d’Esquerra –BCN. Poblenou. Després de fer un breu repàs a la seva trajectòria professional com artesà , ens diu que la idea de tornar a recrear l’escultura del més petit va sortir de d’en Pep Cruanyes . Va decidir tirar la idea endavant i la presentació es va fer a la Seu Vella de Lleida. De moment,està sent tot un èxit, ja que té encàrrecs de moltes parts del món, i que ha tingut un fort ressò mediàtic.

Si voleu la estatueta en qüestió, podeu fer la reserva a la web: http://www.art-miniatures.com/, i el preu és de 30 euros.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

De calaix,lògic i extremadament previsible.



A una entrada anterior, contestant un comentari de l’Emigdi, vaig dir :" ja veuràs com acabarà tot això del finançament...ens donaran les engrunes com sempre, el PSC ho pintarà com un èxit i a sobre li aprovaran els pressupostos, i Catalunya a la deriva, sense cap lideratge fort" .Doncs bé, ahir dimecres llegim a el punt:

El PSC va defensar ahir l'«esforç inversor» del govern espanyol i va considerar que «Zapatero ha complert amb Catalunya i ha complert el que disposa l'Estatut». El coordinador de diputats i senadors del PSC, Francesc Vallès, va valorar ahir «molt positivament» la inversió prevista a Catalunya el 2009, amb un augment de prop del 6 per cent respecte del pressupost general del 2008, superior al 4 per cent de mitjana de l'Estat. Vallès va fer referència al «compromís» del govern de l’estat amb Catalunya i va voler insistir que l'«esforç inversor és encara més significatiu si es té en compte el context de crisi econòmica i d'austeritat en què s'ha hagut d’elaborar els pressupost general». Vallès es va mostrar convençut que els comptes presentats ahir són «bons per als catalans», perquè més de la meitat de la despesa pública es destinarà a polítiques socials i perquè els «compromisos» en matèria d'infraestructures es tiraran endavant i «contribuiran a dinamitzar l'economia», unes inversions que també va destacar el president de la Generalitat, José Montilla, durant el debat de política general celebrat al Parlament.


I és que com escrivia Xavier Bosch director de l’avui: El relat que ve està cantat. Tots els indicis menen a una mateixa fita altament decebedora. Catalunya acabarà acceptant un nou sistema de finançament que serà insuficient per a les necessitats del país i, més greu encara, incomplirà una llei orgànica de l’Estat com és el nou Estatut. No caldrà esperar que el Tribunal Constitucional ens passi el ribot, un nou finançament misèrrim ja ens haurà escanyat prou. I de qui serà la culpa? De les subprime, de la crisi mundial, del desgavell financer... Ens voldran fer creure que, amb dies de tanta penúria, ni es podia l El govern d’aquí i d’allà s’escudarant en aquest totum revolutum del crac global per preparar-se el discurs conformista de “no hi hem pogut fer res més”. El relat ens portarà a episodis que ja podem anar escrivint. Per exemple, Zapatero i Solbes (govern amic, “si guanya Zapatero, guanya Catalunya”) ens diran que no hi han pogut fer més en aquest moment tan delicat i de pressupostos austers. “Ho sentim molt, José, un mal moment per negociar”. I el que serà el súmmum de la decepció: els governants d’aquí, els líders d’opinió i la majoria dels mitjans catalans diran que més val això que res, que és un pas endavant i que qui no es conforma és perquè no vol. Ens sorprendran estranyes complicitats. La Cambra de Comerç ja ens ha donat una pista de com anirà quallant aquest relat.


També ens dona la raó als que pensem que Catalunya va a la deriva, sense cap lideratge fort, segons Xavier Bosch: Els empresaris, en comptes de ser els que aixequin el llistó de les necessitats imprescindibles per a Catalunya, en comptes de no rendir-se fins que no hi hagi res a fer, són els primers a rebaixar les expectatives i s’afanyen a donar per bona la xifra ridícula que Solbes va proposar a Duran i a Ridao en la reunió de la setmana passada. Si fa no fa, la meitat de la quantitat mínima que ens cal. Amb l’excusa de la crisi i que a Madrid tenen la clau de la caixa, faran passar bou per bèstia grossa. A aquest pas, encara haurem d’acabar donant-los les gràcies per l’almoina. Com sempre.