Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dimarts, 24 de novembre de 2009

Dilluns 24 de Novembre de 1975.


Ahir vaig veure l’enterrament de Franco. De vegades, malgrat l’atenció (a fer-ho bé) de l’home de la càmera, es veia una certa confusió en la cerimònia, mescla de cants i un cert desori. Allí estaven tots – com diu el cronista Ramon Pi a “Tele / Exprés” – tots els qui haurien volgut que Franco fos immortal. Segons Pi, hi hagué més visques a Pinochet que al rei, un fet que sembla que no pugui ser. Referint-se al discurs reial, remarca el contrastt en el detall que no hagués pronunciat el mot “democràcia” i la gran quantitat de demòcrates –inconeguts fins ara – que floreixen per tot arreu. Però a Madrid encara floreixen més incògnites. I les preguntes capcioses. Continuarà Arias Navarro presidint el Govern? Hi haurà amnistia? Fins a quin punt es tindran en compte les “ peculiaridades regionales”? Sobre aquests i altres punts divaguen la Tele i els diaris. Generalment, se suposa que hi ha una partida entaulada entre els qui s’afanyen per avançar (vers on?) i els qui voldrien restar immòbils. Qui guanyarà? Una altra incògnita.

Una nota curiosa es que Fidel Castro que ha deixat pelats a tants Espanyols, hagi decretat tres dies de dol per la mort de Franco. No és qüestió sentimental, sinó comercial. I ja és ben sabut des de fa molts anys que el comerç no té entranyes.

“Tele/ exprès” remarca que només una cosa, de moment, ha canviat: el to de la veu

Segons una enquesta Gal-lup (empresa autoritzada que publica “Nuevo Diario “ ), el 86 per cent dels espanyols són favorables al rei.

Cent mil persones van anar en 5000 autocars al “ Valle de los Caídos” a veure com tapaven la tomba. ..


A. Bladé i Desumvila. Viure a Tarragona (fulls d'un dietari 1975 - 1976)

dilluns, 16 de novembre de 2009

Ara fa 71 anys.....



16 de Noviembre.


(...)No hay pánico en el último repliegue, no hay desbandada. La última retirada se hace sin que haya toques de trompetas y tambores, pero con un gran sentimiento de dignidad. Ni siquiera hay fuego enemigo. Los movimientos diseñados por Tagueña le han confundido. El paso se hace en medio de una extraña calma, en una noche en la que la luna en cuarto creciente, apenas hace notar su presencia. A esas alturas, ya muy pocos combatientes piensan que la República puede ganar la guerra. Pero, han luchado de una forma sobrehumana. Han aguantado lo que es casi imposible imaginar. Casi todos ellos lo seguirán haciendo hasta que Cataluña caiga en poder de los franquistas unos meses más tarde, insensibles a los versos de W.H. Auden: “ La Historia puede compadecer a los vencidos, pero no ayudarles ni perdonarles”. Saben que nadie les va a ayudar ni a perdonar.

Los hombres de la XIII son los últimos en pisar la orilla derecha, como estuvieron entre los primeros en pasarla el 25 de Julio. Una noche también sin luna, en la que el enemigo tampoco sabía dónde estaban ni qué se proponían.

A las cuatro y media de la madrugada, los últimos contingentes de la XII brigada de la 35 división cruzan el Ebro por el puente de hierro de Flix. Quince minutos después, Tagüeña da la orden de que se vuele el armazón. Un seco estampido, un resplandor, un fragor de fragmentos de hierro cayendo sobre las aguas anuncian el fin de la batalla del Ebro ciento rece días después de su inicio.


Jorge M. Reverte "La Batalla del Ebro."

divendres, 6 de novembre de 2009