Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dijous, 21 de gener de 2010

I li demanes a Bono???????



Llegeixo als titulars d’Esquerra.cat: El secretari general i portaveu al Congrés d'Esquerra, Joan Ridao, ha adreçat una carta al president del Congrés, José Bono, demanant formalment que 'disposi d'allò necessari' per procedir a 'la substitució' de l'exemplar de la Constitució amb símbols franquistes de l'Eurocambra per un altre que 'no només representi el parlamentarisme de l'Estat espanyol sinó també els principis democràtics que el sustenten'

I jo em pregunto; i li demanes a Bono? Que no t’en recodes que va passar l’ultim cop que li vau demanar que retires els 3 retrats franquistes que s’exibeixen a la cambra baixa? Pel que respecta a Bono i la encara presencia de simbols franquistes a l’estat Espanyol la meva opinio ja la vai dir fa temps en aquest bloc, concretament el 16 de setembre de l'any passat, i com que encara no ha canviat ni la meva opinio, ni el feixisme del “senyor” Bono i encara menys la de l'Estat Espanyol, la recordo:




Que el PSOE, i el PP són 2 cares de la mateixa moneda, això ja ho sap quasi tothom, i ara no descobrirem res. Tot i que el ministre Clos a Ca Don Ventura de Flix, va dir que "es tenia que ser un curt de vista per no adonar-se de lo diferents que eren!!!! "Tots sabem l’afició de segons quins polítics a mentir i més en eleccions. Jo mateix vaig fer una entrada on intentava demostrar amb 29 exemples que són 2 cares d’una mateixa moneda, i que de tant en tant sols canvien les formes, així com els del PP van de cara i sense por, sense enganyar a ningú, el PSOE, va de bo, i te la fot igualment. U exemple recent va ser a l’últim congrés del PSOE, alhora que deien que totes les llengües de l’estat són patrimoni d’Espanya i que es tenen que cuidar , te foten per decret la tercera hora de castellà!






D’exemples n’hi ha 400 més (l’estatut, Rodalies, Papers de Salamanca, finançament pel 9 d’agost....) l’últim cas sonat l’ha protagonitzat el senyor Bono.( aquell amic de l’amic Zapatero que ja va dir que com a president del Congrés no acceptaria l’ús del Català al congrés, tot i que estos són els nostres amics ,i a l’últim congrés del PSOE, van dir que les llengües són patrimoni de l’estat i que a sobre la sagrada constitució diu que La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección cosa que no he sabut veure en 30 anys, i menys encara amb manifestos que alerten del perill de la desaparició del Castellà!) Dons bé el senyor Bono va dir que “Los retratos no se van a quitar!”, referint-se als cuadres dels 3 presidents Franquistes que s’exhibeixen a la cambra baixa., (Esteban Bilbau, Antonio Iturmendi i Alejandro Rodríguez Valcárcel.). Jo voldria recordar que el PSOE va fer molt soroll amb una “Ley de memòria histórica”, per acabar dient que els judicis sumaríssims no eren legítims ,però continuaven sent legals!!!, com si fes falta fer una llei per dir una cosa tant obvia!!!!








I quin són els motius que esmenta? l´’únic que no pare de dir la gent com un lloro: “porque forman parte de la historia de España” .... i que vol dir això, que una cosa pel sol fet de ser història no és pot condemnar? que no condemnen, els crims de l’alemanya Nazi, l’holocaust, la mort de religiosos a la guerra, l’esclavisme, l’apartheid, i seria inimaginable un monument que honressin tots aquest assassins que s’imposaven per mitjà de la injustícia , el crim, la tortura i la repressió? Que van manar a base de terrorisme d’estat?Aquest retrats han d’estat justament a la cambra baixa que en teoria es considera la representació directa del poble?






Que fan allí retrats de gent que provoca cops d’estats per enderrocar governs legítims triats lliurement pels ciutadans? De gent que són enemics de la democràcia i governen per mitjà de règims totalitaris i feixistes?Es mereixen el mateix rang i reconeixement els defensors de la democràcia que els enemics d’aquesta?És lògic ficar al mateix nivell botxins i víctimes? Assassins i assassinats? Torturadors i torturats? Perseguidors i perseguits? És lògic dir a les societats i a les generacions futures que un dictador i una dictadura no és poden condemnar? Que fins i tot és poden sentir orgullosos de ser part d’aquesta maquinària repressiva? Quins valors transmeten a la societat com a país? Que és poden fer cops d’estat impunement , pots passar-te pel forro la voluntat d’un país que tot i així seràs recordat i exaltat a la casa del poble? Que pots lluitar contra la democràcia i tot i així ser recordat per aquest mateix fet? Que pots perseguir, matar, afusellar, depurar, empresonar, i tot i així seràs recordat en un dels temples de la democràcia? Així s’eviten futurs cops d’estats? O afavoreixes que tornin a passar els mateixos crims i que tot un país torni a la foscor i a la repressió 40 anys més? No fomentes així l’aparició de líders demagògics, com Haider,Lepen, Bush i Aznar? Així donen exemple com a país? Com a governants? Així dones exemple de bon govern i sentit comú? Així formem ciutadans lliures? Així defensem la democràcia? Passant per alts els crims del seus enemics? Així defensem la llibertat de tot un país? La justícia? La política? El bé comú? No estem maquillant i traient importància a atrocitats que van passar per a que tornin a passar?






Us imagineu un monument a l’esclavatge als estats del sud dels E.U.A? o al Congo?O els retrats de Hitler, Himmler i Goebbels a la seu del govern Alemany? O un bust del Doctor mort al mig de Berlín? O un a l’apartheid al mig de Johannesburg? I que un cop preguntéssim , com és que honreu aquesta gent, aquí precisament la gent d’aquest país contestés, o és que és història...!! que pensaríeu, que estan bojos no? Doncs així és Espanya!! Retrats franquistes a la cambra baixa , i dictadors s a cavall per places de mig país....ens escandalitza quan veiem esvàstiques a Alemanya, i amb “ el yugo i las flechas” no passa absolutament res.






Així el PSOE dignifica tots els seus militants, simpatitzants, i votants que va afusellar Franco, i que van lluitar per la República i la democràcia?
Recordem que fins i tot el Parlament Europeu va condemnar el Franquisme.
Queda demostrat per enèsima vegada que els Espanyols primer són Espanyols i després de dreta o d’esquerra , continua tenint vigència la frase de Fuster,” no hi res més semblant a un Espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”Només pot estar en contra de la retirada de símbols aquell qui comparteix els mateixos valors que el dictador, causes , motius, i mètode. Estar clar que han pogut més el gens falangistes del seu pare que el seu sentit comú i la seva moral. "Senyor" bono, aquets retarts com a història que són tindrien que estar en un museu, si no els treu del lloc on estan l'únic que estar fent és enaltir-los!! Li tindrie que fer vergonya, però que és pot esperar d'un personatge com vosté?
La meva opinó sobreel tema tambe la trobareu a :


P.D. No puc ficar accents.

dimarts, 19 de gener de 2010

Manel, Guardiola i les corrandes.

El tècnic del Barça, Pep Guardiola, va assistir al concert que els Manel van fer aquest dilluns al Palau de la Música. El grup va dedicar una corranda a l'entrenador blaugrana

dijous, 14 de gener de 2010

14/6/ 1925 - 13/5/2009.Xiulades a l'estat opressor.

Com tothom sap la història és la cosa més cíclica que hi ha .Avui ficarem l’exemple de 2 manifestacions del Barcelonisme en contra de l’estat Espanyol, una en plena dictadura de Primo de Rivera i l’altra sota la Monarquia del Borbó ficat a dit per un altre dictador, Francisco Franco Bahamonde. Com podem llegir al llibre ”El Barça i el Franquisme de Carles Santacana i Torres:

La dictadura de primo de Rivera,amb el propòsit d’acabar amb el catalanisme, no va enllestir la feina amb la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, sinó que va topar lògicament amb diverses institucions ciutadanes clarament identificades en aquest sentit,entre les quals hi havia el Barça. A banda de qüestions menors, l’incident més important va ser l’ordre governativa de tancament de l’entitat, com a represàlia pels xiulets que el públic va dedicar a l’himne Espanyol. L’incident es va produir en un partit d’homenatge a l’orfeó Català que jugaven el Barça i el Júpiter, campions, respectivament, de primera i segona categoria del Campionat de Catalunya. En aquella conjuntura, al juny del 1925, la dictadura ja havia suspès definitivament la Mancomunitat, i era vista a Catalunya com un règim absolutament anticatalà.

El més trist de la xiulada és que tal com diu en aquest vídeo, degut a aquest ate el règim va “convidar “ al president Joan Gamper a sortir del país. Al cap de 6mesos li van dir que el deixarien tornar amb la condició que no tornés a presidir el Barça,ja que el van acusar com a màxim responsable de la xiulada i de separatista.


El Caganer a la BBC.

dijous, 7 de gener de 2010

L'equip de rugbi de la Catalunya Nord lluirà la marca Catalunya a les samarretes


Fins al 30 de juny de 2010, els jugadors del primer equip de la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà (USAP) lluiran a les seves samarretes la marca turística Catalunya gràcies a l'acord que signen avui el president del Comitè Executiu de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, i el president de la USAP, Paul Goze.



Coincidint amb l'acte de signatura i amb l'estrena del nou equipament en el partit oficial que enfrontarà el Toulouse amb el club de rugbi de la Catalunya Nord, Joan Carles Vilalta, director general de Turisme del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa, presentarà la destinació catalana a l'Estadi Municipal de Toulouse davant d'una trentena de representants del sector professional, turoperadors i mitjans de comunicació francesos. En aquest acte, també hi seran presents el subdirector de Turisme de Catalunya, Patrick Torrent; el director del Centre de Promoció Turística de Catalunya a França, David Miró; així com dos dels jugadors internacionals del club de Perpinyà, Jérome Shuster i David Mélé.



La USAP és l'actual campió de la lliga francesa de rugbi i un dels equips més populars i televisats a França. L'equip de Perpinyà sempre ha projectat la seva catalanitat, que es fa palesa, per exemple, en el seu himne, l'Estaca, la cançó de Lluís Llach.A més del logotip de Catalunya a la samarreta, l'acord signat preveu l'organització de presentacions turístiques a quatre de les ciutats on jugui la USAP que destaquin com a emissores de turistes cap a Catalunya. Aquestes presentacions comptaran amb la presència d'alguns dels jugadors més mediàtics de l'equip.


A més d'aquestes accions promocionals, també es projectarà un vídeo turístic sobre Catalunya abans de cada partit a l'Estadi Aimé Giral i la marca Catalunya tindrà una forta presència al camp, a les entrades i altres materials promocionals de la USAP, i al web del club. Cal destacar que la majoria de turistes francesos que arriben a Catalunya vénen de les regions del centre-sud de França i les de l'àrea metropolitana, precisament les zones on el rugbi és més popular.



Un dels objectius de Turisme de Catalunya és reforçar la promoció de Catalunya en els mercats de proximitat, especialment en el francès. França és el primer mercat emissor de turistes estrangers cap a Catalunya amb 4,2 milions de turistes anuals.



Durant aquest any 2009, Turisme de Catalunya ja ha organitzat un important pla d'accions promocionals al sud de França que continuarà fins al 2011 a la regió francesa de Midi Pyrénées, Rhône-Alpes, Languedoc Roussillon i a la zona de París-îlle de France per seguir fidelitzant els turistes francesos que visiten Catalunya.Algunes d'aquestes accions compten amb la col·laboració dels ens turístics de les regions franceses esmentades, i s'emmarquen dins la nova dimensió europea de l'Euroregió Pirineus Mediterrània, per tal de promoure els nombrosos atractius turístics comuns: cultura, gastronomia, natura i medi ambient, així com escenaris significatius com són els Pirineus, compartits per ambdós territoris.


Extret del butlletí digital d'ERC.

dilluns, 4 de gener de 2010

2 de Gener de 1984. Ens deixa Sebastià Juan Arbó.


Aquest escrit el vaig escriure fa uns 8 anys a la Veu de Flix en commemoració del centenari del seu naixement . El torno a ficar perquè un 2 de gener de 1984 ens va deixar a l’edat de 81 anys.




SEBASTIÀ JUAN ARBÓ.



Aquest any s’ha celebrat el centenari del seu naixement i la editorial proa ha reeditat recentment 2 títols seus: Camins de nit, i l´inútil combat. A més , tots recordem l’exposició que es va fer a caixa Tarragona durant els dies de Mostra Flix. També els mes grandets recordaran que l’any 1955 en “ el dia del libro”, la mateixa Caixa Tarragona va regalar un exemplar del famós i colpidor “Terres de l´Ebre.



Més que escriure sobra la persona o l’obra de Sebastià Juan Arbó tindríem que escriure i pensar sobre els personatges que surten a les seves novel·les. Si algun escriptor ha volgut fer un homenatge a la seva terra i a la seva gent, aquest només pot ser Sebastià Juan Arbó, juntament amb Jesús Montcada amb la seva Mequinensa natal.




Es dels pocs escriptors que no fa un relat de la quotidianitat del seu temps, no vol recrear les costums i la manera de fer d’un medi, principalment fa un reconeixement a la gent que no el rep mai, als més desfavorits ignorants i humils, i sobretot als que pateixen, els desvalguts a les persones d’ànima esquinçada, a les persones solitàries perseguides per tots , fins i tot per la vida. Un homenatge al “sofriment ocult”. Tot i que va anar a viure a Barcelona, les obres amb les quals es volia obrir camí com a novel·lista van ser L ´ínutil combat, primera en ser publicada, i Terres de l´Ebre que aquesta havia estat la primera en escriure. Tota la seva obra o quasi tota està impregnada del patiment d’uns personatges que podrien ser perfectament reals. Tos els relats són de circumstàncies generalment adverses, injustes i sovint dramàtiques. Fins i tot devegades arribem a pensar que no hi ha ni esperança. No es limita a enumerar les injustícies que pateix la gent, sinó com les viuen i les senten les persones de l’època des de els fons del cor, amb tots els seus defectes i prejudicis. Mes que fer una descripció del seu caràcter fa una descripció de la humiliació d’uns personatges vençuts per l´injustícia del medi, on el seu destí es la solitud més absoluta, causa generalment d’una profunda incomprensió,” d’una fúria incomprensible de la gent” una incomprensió voluntària pels altres, per covardia i prejudici social. Sempre ens evoca la situació des de el patiment inhumà del qual solen ser víctimes els seus personatges. El final d’aquests sol ser la solitud. Una solitud pel sol fet d’existir o intentar ser un mateix,una cosa a la qual ja ha renunciat tothom. De fet la gent ja ha renunciat a tot. Un temps on la compassió i la pietat estaven prohibides i es difícil diferenciar els homes de entre les bèsties. Unes terres on “el destí mai es cansava de pegar”En contadíssimes ocasions la vida se’ls va aparèixer com una cosa bella, i despertar-se dels patiments diaris era una quimera, i els límits de la maldat difícils de descriure.



Només pot fer aquests tipus de novel-les un escriptor que senti afecte i estima sincera per a la gent que comparteix la seva vida i un mateix estil de vida. Quants escriptors d’avui intentarien homenatjar els que no tenen veu?De tota aquesta quantitat d’injustícies només pot sortir una cosa,odi. No aquell odi que surt de la maldat, sinó de d’ignorància i de la covardia, fins i tot de l´inconscient. Recordem que sempre la llavor de la violència és la covardia i el falç orgull. En un medi on la gent només treballa per sobreviure es normal que les injustícies més absurdes siguin el pa de cada dia. I sobre qui es descarrega aquesta injustícia? Sobre els més dèbils, principalment dones i nens.



Els nens quasi bé no ho són mai , ja que quant ja sabent 4 lletres mal contades, a contar, i si els seus braços són prou forts aquests ja abandonen la casa per treballar de sol a sol unes terres que quasi sempre no són de la família, i difícilment o podran ser mai. I mai s ´acava de saber del tot que es millor si que les terres siguin seves o no. Ja que si volen “prosperar” una mica hauran de pagar un preu desorbitat per 2 pams de terreny i a sobre fer un esforç inhumà per mantenir-lo, una mala collita o una mala època fa que aquests s’hagin de vendre les terres per un preu irrisori. I quant passi això allí està el poderós per apropiar –se de les desgràcies dels dèbils. Aquells que sempre manaran faci el temps que faci. De fet la paraula prosperar està esborrada de la seva vida. Només esperen mantenir-se. A partir d’aquí la maldat de les persones es imprevisible i amb trets més cruels.



Els nens si que potser es poden permetre el luxe de tenir somnis, però durant un espai molt breu de temps, a mesura que es van fent grandets es donaran compte que tenir il·lusions es un privilegi de només uns quants, i que no esperin a viure sinó que a sobreviure. Aprenen més aviat “ a crucificar que ajudar”Sovint el seu infortuni es la conseqüència lògica de seguir les seves il·lusions. Aquest nens que enseguida s’han de fer homes a base de cops, ja des de molt petits es comencen a sentir sols, i davant tanta incomprensió l’únic que esperen es que l´infortuni no es fixi en ells. O segueixen el ramat ignorant seguint totes les seves maldats, o aquets els faran pagar cara la seva osadia de ser més valents que ells i seguir els seu propi camí. A aquests els tractaran de bojos, quant saben perfectament que els bojos són ells. Fins i tot la violència gratuïta dels seus “ progenitors” ja es descarrega a sobre d’ells de ben petits. Arriba un punt que ja no es pregunten ni el perquè de les pallisses. Aquest perquè no es contestat mai perquè no existeix. Aquesta violència neix fruit de l’amargor de l´existir, una amargor que necessita ésser expulsada. D’estima els homes fa temps que no en tenen i per lo tant no pot brollar del seu cor, però de covardia sí. I la covardia i la por només poden sortir amb violència. Aquesta incomprensió els fa solitaris, ressentits i desconfiats per a tota la vida.



Les dones ja són un món a part .Aquestes encara senten amor , sobretot amor per als fills. Més que estimar-los el que anhelen es protegir-los, de que? De la maldat innata de les persones, de la violència sense sentit d’uns personatges als quals aquesta ja els surt de manera inconscient. Fins i tot es una cosa normal. I es que aquests es el perill perpetu de l’home, que les situacions més cruels siguin vistes com a coses normals. Que una baralla ocasionada per un orgull de dèbils i covards acabi amb mort, es vista com a normal. En un medi així la crueltat de les situacions es imprevisible. Sempre que hi ha un temps breu de calma aquestes ja saben que l´infortuni està a venir. La calma mai es calma del tot , es una calma violenta com aquella calma de la mar que anuncia una tempesta terrible, aquella calma que fins i tot anuncia mort. Les dones a sobre tenen un problema afegit que hem sembla que avui en dia encara perdura. El sentit de culpabilitat. Sempre es senten culpables de tot:de la dissort del marit, del perill que pugui recaure sobre el seu fill, i fins i tot de la infelicitat pròpia.. La seva vida es un patiment continu. Són persones que ja han perdut tota esperança a ésser estimades, l’únic al que saben que poden aspirar és a sentir-se protegides. I també que la covardia de la gent transformada en llengua assassina i mentidora no recaigui sobre elles , encenent així els instints més baixos dels éssers humans. Davant la violència nocturna produïda per l’alcohol a la dona només li queda una frase, “en fer sol tot s’arregla” . Morts causades per les pallisses del seu home sempre n’hi ha alguna, devegades els veïns arribaven a temps per intervenir-hi però sinó..Hi ha bodes en les quals les dones anaven com”anyells al sacrifici”. Moltes de les dones acaben per tenir rostre sense edat. “podia ser molt gran o molt vella”.Tot això generalment causat pel treball intens al sol dels arrossars. La dona es l’únic ser amb prou valentia per preguntar-se “Que som sinyor”? I només de pensar- ho, això ja fa plorar. Res. Els estels que giren al cel sembla que no estiguin fets per a elles.



Tots pateixen en les seves novel-les? No, només uns quants, que als llibres quasi ni es nombren, Els senyor i la llei ( jutges, alcaldes policies ,clero...). Fins i tot aquests senyors s’han fet “rics inútilment” ( suposo que com ara). Els diners no els hi ha servit per fer-los feliços. Gent que sempre vivia lluny de la gent corrent, lluny de les injustícies diàries. Aquest sempre que es barregen amb el poble es per cometre les seves pròpies injustícies, això sí injustícies legals que solen ser les pitjors. Si una societat es medeix per les distàncies que hi ha entre els diferents estrats socials, aquella societat era quasi feudal. Uns tenien les terres i els altres les treballaven. Els pobres treballadors resaven per a no demanar favors a l’amo , ja que aquest li farà pagar un interès fora de les seves possibilitats. Sovint el fruit d’anys d’esforços els poderosos el robaven en dies. Els treballadors del camp encara, però els de les fàbriques difícilment són reconeguts com a persones, i les treballadores que no accedien als desitjos de l’amo ja podien plegar ,encara que aquestes estiguessin carregades de fills i l’home borratxo.



No es estrany que la guerra “incivil” de l’any 36 que ja es presagiava, tota aquesta violència absurda e innecessària explotés de la manera que ho va fer. Tots aquests ressentiments venjances i odis van sortit d’una manera difícil de preveure i d’imaginar .Les animalades més greus e inhumanes ja van trobar la justificació necessària.



Quant acabem de llegir un llibre de d´Arbó ens donem compte que estem obligats a seguir els nostres somnis , a fer el nostre camí. El que en aquell temps era una oportunitat remota per a uns quants, per a nosaltres es una obligació. Estem obligats a ser nosaltres mateixos i sobretot a fer-nos preguntes. El perquè dels nostres valors, i ritme de vida, sembla que inconscientment ho sabéssim tot, que ja està tot inventat. Ja no ens preguntem els perques de les coses, quan de l’única cosa de la qual podem estar segurs es que no sabem res ni de la nostra ànima ni de el nostre cor. Ja no ens preguntem el perquè de la nostra existència. Només ens fem preguntes en moments de crisi. Per això potser en tenim tants. Potser aquests només són fruit de la nostra ceguesa voluntària, per la nostra incapacitat per preguntar-nos que hi ha detrás de les coses.....



“ I moren i sense saviesa” Job