"Us presentem el general Franco"

Text integre escrit pel president Jordi Pujol, del pamflets que es van llançar el dia que es coneix com "els fets del palau" un 19 de Maig d'ara fa 50 anys.

Sr. Galinsoga: Otra pregunta, mi general, si me la permite: ¿Irá Su Excelencia pronto a Barcelona?General Franco: Eso espero, si en la primavera las ocupaciones me lo permiten. (De la interviu concedida pel general Franco a en Galinsoga i publicada a «La Vanguardia» el 1 d'octubre 1959)

El general Franco vol venir a Barcelona. Segons sembla s'hi estarà uns quants dies. Com sigui que haurem de conviure amb ell. val la pena de saber qui és. Després de 21 anys de règim franquista, aquesta presentació es fa necessària. Estem sotmesos a una pressió propagandística tan forta i tan unilateral que ja no sabem qui és el general Franco, ni què representa el seu règim.

Qui és el general Franco, l'home que ara vol venir a Barcelona, i què representa el seu règim?EL GENERAL FRANCO REPRESENTA LA NEGACIÓ DE LA LLIBERTAT EN TOTS ELS ORDRES.En primer lloc, la negació de la llibertat política. En cap nivell de la vida social hi ha llibertat. No n'hi ha en els municipis: tots sabem que les eleccions municipals no signifiquen absolutament res. I quan el Règim tem no poder controlar plenament els resultats —cas de Madrid i Barcelona— són suprimides. Això que en diuen "las Cortes" no té cap valor representatiu. No té altre valor que el dels "parlaments" de les democràcies populars comunistes. En definitiva, tot el poder radica en les mans d’un sol home, el que ara pensa venir a Barcelona, que té pel poble i per les seves aspiracions un manyspreu absolut i que es dedica, sobretot, a durar, contraposant falangistes a "Opus Dei", monàrquics a falangistes, gent d'en Martín Artajo a "Opus Dei", etc.

No hi ha llibertat social ni sindical. La C N. S. és un instrument del govern, res més que això. Les associacions obreres de tot ordre han estat suprimides, inclús les culturals (desaparició, per exemple, dels Ateneus obrers, de les Biblioteques populars, e t c . ) Ningú no s'ha salvat d'aquest odi del Règim a la classe treballadora. Les mateixes organitzacions obreres de signe cristià han de dur una vida migradíssima, pràcticament clandestina; els seus homes representatius han estat també perseguits i sovint empresonats. Es el que ha passat a la H O A C (Hermandad Obrera de Acción Catòlica), amb l'O. C P. D. (Orientació Catòlica Professional de Dependents), amb tots els que han volgut ser conseqüents amb la seva mentalitat social i cristiana.No és reconegut el dret a la vaga, que és un dret elemental i bàsic, sense el qual la classe obrera no té cap possibilitat de defensar-se. El règim del general Franco és rotundament antisocial.

No hi ha llibertat intel•lectual ni Cultural. La censura és absoluta, absorbent. Només en forma d'acudits ("La Codorniz") o escrivint en termes que no estan a l'abast del públic es pot arribar a dir alguna cosa, molt poca cosa, que no encaixi perfectament en la línia del Règim Els intel•lectuals i els literats són perseguits. I no només, com pretén el Règim, els comunistes. Laín Entralgo, Aranguren, per exemple, no tenen res de comunistes, i tot i això han estat arraconats, gairebé se'ls ha tapat la boca amb esparadrap. El mateix havia passat, quan eren vius, a Ortega i Gasset i Marañón. I no parlem de Catalunya, on la persecució cultural constitueix un fet d'autèntic vandalisme. Per altra banda el Règim és, ideològicament, buit. Es, intel•lectualment, pobre i crea pobresa intel•lectual. Té la Universitat endogalada, totalment abandonat l'ensenyament en general, de tal manera que cada any són més els mestres nacionals que deixen la carrera que els nous que l'acaben. El Règim sap que un poble intel•lectualment rudimentari fa de bon dominar.

No hi ha llibertat religiosa. No ens referim ara a la llibertats per als protestants. Ens referim a la mateixa Església Catòlica, la qual no pot actuar amb llibertat. Els seus capellans poden celebrar missa, fer processons, ensenyar el catecisme, però no es pot posar en pràctica la doctrina social de l'Església; les organitzacions de joventut cristiana són vigilades i obligades a no moure's del camp estrictament pietós, esportiu i de beneficència, quan el que els Papes volen és que es preocupin també del bé comú de la societat i se'n sentin responsables; l'Abat de Montserrat és calumniat públicament; els bisbes que volen dir les veritats són confinats a bisbats petits o llunyans (cas dels bisbes de Canàries i de Segorb); certes pastorals del Cardenal Pla i Deniel són silenciades per. la premsa; de certs discursos del Papa se'n donen a través dels diaris versions deformades. Tampoc l'Església és lliure. I és lamentable que el Règim pugui comptar en aquesta,feina de tenir l'Església dominada, amb alguns bisbes que semblen fortament empeltats de governador civil. El bisbe Eijo Garay, de Madrid, n és el cas més clar. A Catalunya té dos bons deixebles, l'un a Tarragona, l'altre a Lleida.

No hi ha llibertat per a res. Després de 20 anys de' dictadura pot haver-hi qui trobi ja natural el clima en què vivim, com els que vivint habitualment en una atmòsfera viciada no enyoren l'aire pur. Però n'hi prou en treure el nas a fora per a adonar-nos com a Espanya estem privats de llibertat i de respecte. I també per a veure que en els pobles on l'home és més tingut en compte les coses no van pitjor que a Espanya, sinó molt millor. Espanya és el país on pot donar-se el cas, com es va donar l'any passat, que en una sessió de "Manufacturas Metàlicas Madrileñas", quan la majoria d'accionistes, considerant-se estafats, varen iniciar una protesta seriosa, el Sr. Nicolàs Franco, president del Consell, els amenacés amb fer venir la Guàrdia Civil. Amb això està tot dit i no cal insistir més.

La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l'estat de corrupció en què vivim. El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que t o t h om estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR.Catalunya, 15 d'abril del 1960.

La USAP tornarà a lluitar pel títol.

L'equip de Perpinyà, actual campió de la Lliga francesa, es classifica per a la final després de derrotar el Tolosa en semifinals (21-13)

La USAP de Perpinyà lluitarà per revalidar el títol de campió de la Lliga francesa (Top 14), després que aquesta nit, a Montpeller, hagi derrotat el Tolosa per 21-13 i s'hagi classificat per a la final del campionat. El seu rival es coneixerà aquest dissabte i sortirà de la segona semifinal, que ha d'enfrontar el Toulon i el Clermont.La final del Top 14 es disputarà el dissabte 29 de maig a l'Stade de France i, en cas de guanyar, l'equip català es convertiria, després del Biarritz (2005-06), en el segon equip que s'emporta el títol dos anys seguits.

(Diari Avui 15/5/10)

IV Centenari de l’ Expulsió dels Moriscos

El setembre de 1609, els moriscos son expulsats del regne de Valencia. El setembre de 1610, toca el torn als moros catalans. Han fet cap al port dels Alfacs via riu Ebre. De cinc localitats del Segre, van sortir 2147 persones, que vivien en 437 llars, d’altres cinc poblacions de l’Ebre, 2033 individus que ocupaven 408 cases. Els moriscos de Benissanet, Miravet, Ascó Tivenys i Vila-nova de Tortosa ho hagueren de deixar tot. Els de Flix, Garcia, Mora d’Ebre, Riba –Roja, Tivissa i Vinebre, i una part d’altres sis pobles es pogueren quedar gracies a la intervenció dels bisbe de Tortosa, Pedro Manrique. Els protegits pel prelat sumaven 317 focs. El bisbe va convèncer el rei que eren bons cristians i que si eren expulsats tot quedaria arruïnat. Aquells que els volien fora, com el Castella d’Amposta o el compte de Salazar, mogueren els fils davant t el virrei per a aconseguir els seus propòsits. Acusaven els moriscos de pactar amb els pirates i corsaris nord-africans i d’integrar-se en les colles de bandolers, però no ho pogueren provar.

Valentí Gual pròleg del llibre de Carmel Biarnes, Moros i Moriscos a la Ribera de l’Ebre (710 – 1615)

La desencertada decisió reial, no solament porta la misèria i la desolació a les fèrtils terres riberenques dels dos rius mes cabalosos de Catalunya, sinó que devia omplir de dol i de tristesa els cors de tots els catalans conscients i justos, mal nomes fos en raó de les conseqüències, les quals van afectar, en efecte, tota la nostra terra. Ja ho devia preveure la Generalitat quan, l’any 1503, es a dir, un segle abans de l’expulsió, va fer pressió sobre Ferran el Catòlic per tal d’aconseguir un capítol de Cort que fes impossible una tal mesura al Principat. Es el que devia pensar el digníssim bisbe de Tortosa, Pere Manrique, que , tot i no esser català, Obra com si ho fos.

Carmel Biarnes, Moros i Moriscos a la Ribera de l’ Ebre (710 – 1615)

(los accents van com volen)

"Barça ou barsaj", i Alfredo Relaño.

Durant tots aquets anys de bloc mai havia ficat un escrit que no fos meu, (cre)c però avui farem una excepció. Be, seran 2 escrits , de dos periodistes que no son del Barça, i que parlen del concepte del Barça actual, i de la diferencia entre el Barça i el Madrid actualment. Durant aquests anys gloriosos que estem vivint del Barça, quan disfruto mes es quan els que no son del Barça lloen la filosofia del Barça i sobretot de la Masia. He ficat aquest 2 perquè en paraules diferents venen a dir lo mateix, un es d'Alfredo Relaño, director de l’As i inventor de “Villarato” (que després del 0-2 ha desaparegut com per art de màgia,) i de David Miro al Periodico de Catalunya del dia 10.

‘Barça ou barsaj’
• El club azulgrana ha ganado la batalla mediática internacional, por encima del Manchester y del Madrid

DAVID Miró
En los suburbios de Dakar los críos senegaleses corren descalzos tras una pelota al grito de Barça ou barsaj, que significa Barça o muerte en lengua wolof. Esta declaración de principios hay que tomarla al pie de la letra. Nada más lejos del glamur del anuncio de Pepsi con Messi, Henry y compañía en plena sabana. Esos críos saben que el Barça representa hoy mejor que nada el sueño de Occidente, al alcance de africanos como Touré Yayá o Keita, y están dispuestos a dejarse el pellejo en el empeño. A lanzarse a mar abierto o a cruzar el desierto. Y cuando miran el sol, lo que ven no es la imagen de un Dios todopoderoso, sino un escudo blaugrana que resplandece en el más allá. No todos pueden ser jugadores, es evidente, pero ellos tendrían suficiente con ser un soci, es decir, un venerable ciudadano occidental que tiene su casa, su coche y su asiento en el Camp Nou.

¿Y por qué el Barça y no otro equipo? Hace algunos años los clubs que repartían más camisetas entre los desharrapados del mundo eran el Milan y el Real Madrid. Hoy todavía tienen gancho, pero no tanto por sus colores como por la fama de algunos de sus jugadores. La marca Barça ha ganado la batalla mediática internacional, incluso, por delante del Manchester United. El més que un club es hoy más real que nunca. El Real Madrid ha pasado de ser un equipo que señoreaba por Europa a un club odiado en medio mundo por aficionados que temen que la chequera blanca se lleve por delante a sus ídolos. El club de Chamartín se está quedando sin discurso, sin hilo conductor, y lo único que lo sustenta son los títulos. Por eso, si estos no llegan, puede verse abocado a una crisis sin precedentes. Una crisis que, antes que nada, será de identidad.

Veamos. Desde la Quinta del Buitre la afición blanca no ha tenido una conexión emocional y viva con su plantilla. Aquellos jugadores eran, en su mayoría, españoles y, aunque nunca ganaron la Copa de Europa, los expertos coinciden en que antes de la irrupción del Milan de Sacchi practicaban el mejor balompié del continente. El Madrid tenía un discurso: era hegemónico en España y sus jugadores copaban la selección. Además, como el Barça hoy, eran admirados en Europa por su juego. El madridismo estaba orgulloso de ellos. Hoy el Real Madrid tiene la plantilla más estratosférica que se puede imaginar y no reina en España, hace el ridículo en Europa y su presencia en la Roja, favorita para ganar el Mundial, es testimonial. El Madrid, al contrario que el Barça, se juega la vida este sábado, porque sin títulos no es nada.

En el Camp Nou la situación es del todo diferente. La comunión entre la plantilla y la afición es tan grande que los títulos son ya innecesarios. Este Barça ha sublimado el resultadismo –el gran cáncer de la historia barcelonista– hasta devenir en concepto, en símbolo, en emoción compartida. Se va al campo a disfrutar y, también, a sufrir, pero se sabe que, si se pierde, será por una buena causa, por una idea bella. Los culés siempre saldrán con la cabeza bien alta. Eso, para los que no somos del Barça, es lo que más envidiamos. Casi mataríamos por llegar a ese estadio de perfección.Por eso, sostengo que si la dinámica ganadora blaugrana dura un ciclo largo, pongamos de tres a cinco años, los cimientos del eterno rival se van a tambalear, y los viejos paradigmas y equilibrios históricos desaparecerán. Este Barça está en condiciones de capitanear una auténtica revolución en la hegemonía ibérica y, con la ayuda del Manchester, otro club-concepto, arrumbar a la vetusta aristocracia futbolística. ¿O acaso es casualidad la decadencia conjunta del Madrid, el Milan y el Liverpool, los tres equipos con más historial europeo? Y el Real Madrid se deberá reinventar. Primero, bajando al mundo de los mortales, y luego, buscando su acomodo en el nuevo escenario, donde cada club debe buscar su razón de ser al margen de los resultados, volviendo la mirada a su propietario, el aficionado.

Y para más inri esta estocada al madridismo se habrá consumado con un presidente independentista y un entrenador que conoce a Martí i Pol y promociona la lengua catalana en el mundo con más efectividad que el Institut Ramon Llull –con perdón de Bargalló–. La coincidencia –¿lo es?– no puede ser más estimulante para un país con tantos complejos. ¿No nos van a entender en catalán? ¿Van a pensar que mezclamos fútbol y política? Venga ya. Como si cada club no tuviese una historia que lo singulariza y lo hace único –fíjense en los diferentes orígenes de clubs de una misma ciudad, como el Celtic y el Glasgow Rangers, el Lazio y el Roma, Boca Juniors y River Plate–. Es en la calidad de ese relato de donde emana la fuerza de la marca del club. El Barça es lucha por la democracia (antifranquismo), por las identidades amenazadas (catalanismo), por la integración de los recién llegados (tolerancia), por la solidaridad con el tercer mundo (patrocinio de Unicef)...¿Qué es hoy el Real Madrid? Nada, solo sed de títulos. Un gigante a punto de caer.

Editorial de Alfredo Relaño del dia 12/04/10

El Madrid tiene dos problemas: el Barça y él mismo. El del Barça es inabordable, ahí no puede hacer nada. Durará lo que dure. El que sí debe tratar y analizar es el suyo propio, su desconcierto, que existe. El Madrid ha vivido de su convicción supremacista desde hace más de cincuenta años, y por primera vez veo tambalearse seriamente eso. Por primera vez veo en el ambiente madridista cierta convicción de que ha pasado algo que puede ser muy duradero. El Barça tiene la mano, porque tiene club, tiene cantera, tiene una idea. Y tiene gente muy buena al servicio de esa idea, desde Guardiola a Xavi o Messi.
El primer trabajo del Madrid es reconstruirse y redefinirse, dejar de dudar de sí mismo, escoger una idea, una línea, un entrenador al servicio de ella y respetarle seriamente. El que sea, desde luego, tendrá que tener un poder de liderazgo colosal. Y, en paralelo, convendría también tener la humildad de reconocer que al echar a Del Bosque y a su gente se arrancó una raíz y que eso habrá que repararlo alguna vez. El Barça es club, el Madrid no tanto. Hace años el Barça fichaba lo mejor (Maradona, Schuster, Cruyff...) pero el Madrid solía imponerse desde sus convicciones. Esas convicciones las tiene que recuperar.

Retratats.

De tots els insults que em sento cada dia de l’estat opressor d’Espanya, el qual em roba descaradament, i no para de llançar prejudicis sistemàticament contra els catalans, el que mes em cou es el de Nazis, sobretot de destacats dirigents del PP de UPyD, Ciutadans i tota esta colla de friquis. Primerament demostra que no sabent que es el Nazisme, sinó no ho dirien, ho potser si que ho saben perquè si fóssim Nazis ho denunciarien al parlament Europeu, cosa que el “Alejo” Vidal Quadras nomes s’atreveix a dir constantment per programes infames com “el gato al Agua” de intereconomia i coses per l’estil.

Tothom sap que els Nazis son ells, per molts motius , perquè son incapaços de condemnar la dictadura Franquista, cosa que si que ha fet el Parlament Europeu, perquè quan es treu algun símbol de la Dictadura fiquen lo crit al cel,perquè en tota la immoralitat del mon porten una constitució espanyola en símbols feixistes al Parlament Europeu i perquè Espanya es l’únic lloc de l’estat Espanyol que per llei es prohibeix parlar alguna llengua al Congres i al Senat que no sigui el Castella, cosa que d'altra banda es anti-constitucional, mentre que lo senyor Rivera al Parlament pot parlar com li passi pel forro.

Doncs be aquí ficarem un altre exemple de l’odi que tenen los del PP, al Català i a tot lo que no es Espanyol en General. El president del XIII congres del PP a les Illes, va ser esbroncat desprès de parlar en Català, fins que va tenir que canviar de llengua, i això que allí estava, Mariano Rajoy, que sempre s’omple la boca de Bilingüisme , i de “libertad” i que tant soroll ha fet amb aixo de les multes lingüístiques. En fi lo que mes greu em sap es que la caverna mediatica , de la mentida han fet un art, i amb Catalunya es el seu “modus vivendi”.

(los accents no me funcionen correctament)

l'Anjub 1907

Divendres varem poder assistir al tast de cervesa que van oferir els productors de la cervesa de Vinebre L’ANJUB 1907. Com podem llegir a l’etiqueta de l’ampolla , "1907 es una cervesa fresca amb tocs fruitals de raïm , albercoc i poma, lleugera amargor i post-gust a fruits secs. Aquesta cervesa ha estat elaborada artesanalment mitjançant un esmerat procediment a base de productes naturals sense cap tipus d’additius ni conservants. No esta filtrada ni pasteuritzada. Refermentada a l’ampolla, obtenint així carbonatació natural."

La seva intenció es fabricar la cervesa al polígon la Devesa de Flix. Enhorabona a aquest 3 emprenedors de Vinebre que s'han decidit a perseguir els seus proposits en temps de crisi i sobretot desitjar-los molta sort en el seu projecte.

Inesperado???Deulofeu i l'imperi de Moscou.

Este escrit va en 3 mesos de retard pero bueno, mes val tard que mai. Compro "La Aventura de la Historia" nº 133 del Novembre del 2009,. En primer lloc perquè sortia un reportatge sobre Joseph Goebbels, persona amb la qual juntament amb Hitler el Nazisme mai hagués “triomfat”, ministre de propaganda Nazi, i segona perquè volia veure com contaven 2 successos que Deulofeu ja havia deixat constància en la seva obra la matemàtica de la historia, i que segur que molts que ja coneixien l’obra de Deulofeu es van quedar estorats de veure la precisió matemàtica de les seves prediccions. Com que últimament no tinc ganes d’escriure transcriure directament dels seus llibres i així m’estalviaré temps. També ficaré tot lo que va dir d’Alemanya ja que tot lo que va predir s’ha complert , la reunificació de les 2 alemanyes i el motor econòmic que estava predestinada a ser d’Europa. Dit això als anys 50 deu tenir algun mèrit:

He titulat inesperado aquest escrit, perquè la revista diu “ el inesperado hundimiento del socialismo real entre 1989 y 1991....” si coneguéssiu l’obra de Deulofeu, de coses inesperades n’hi ha poques...

LA PAU AL MON PER LA MATEMATICA DE LA HISTORIA (1951)

L’IMPERI DE MOSCOU:

En canvi l’imperi Rus , que evoluciona quasi paral·lelament a l’Imperi Espanyol (aquest el considero constitut l’any 1479, mentre que el rus es constituí l’any 1450), pel fet d’esser un imperi continental, , tot i haver entrat des de l’any 1805 en la seva decadència, aquesta no es fa visible amb una pèrdua colonial perquè les seves parts unides directament al cos de l’imperi fins al moment de la seva desintegració total. Hem estudiat precisament un altre imperi continental, l ‘Imperi Persa, i hem vist com, en efecte, es mante integrament fins el dia que Alexandre el Gran l’enfonsa definitivament en poques hores. Doncs be, EL MATEIX PASSARA AMB L’IMPERI RUS, I EN CANVI FINS AL DARRER MOMENT DONARA LA IMPRESSIO DE TRACTAR-SE D’UN COS UNIFORME I PODERÓS. (Pags, 217-218)

"La caiguda dels tsars i la implantació del regim comunista, o sia de la unió de repúbliques Socialistes Soviètiques, es un nou pas cap a la disgregació interior, que no es farà efectiva fins a l’enfonsada fulminant de l’imperi de Moscou en les proximitats de l’any 2000." (Pag 221). (Va anar de 9 anys)


“... Això es el que escrivíem fa dinou anys (1951, el meu llibre es una reedició de l’any 1970). En aquells moments també dèiem que l’U.R.S.S era un imperi que estava arribant a la fi de la seva vida i que la seva desintegració ha de tenir lloc en les proximitats de l’ant 2000, es a dir D’ACÍ A UNS TRENTA ANYS. SI ELS DIRIGENTS RUSSOS DINOU ANYS ENRERA HAGUESSIN CONEGUT LA LLEI DE LA HISTORIA, HAURIEN POGUR EVITAR ELS DRAMES DE HONGRIA I TXECOSLOVAQUIA, I ENLLOC D’OPOSAR-SE A SANG I FOC ALS DESIGS D’ALLIBERAMENT D’AQUEST POBLES. ELS HAURIEN FACILITAT L’EVOLUCIÓ CAP A UN REGIM CADA VEGADA MES GRAN DE LLIBERTAT I D’AQUESTA MANERA HAURIEN EVITAT LA TRAGEDIA ; PUIX QUE AMB TRAGEDIA O SENSE , L’ALLIBERACIÓ D’AQUESTS POBLES HA DE TENIR LLOC FATALMENT EN LES PROXIMITAS DE LA DATA INDICADA.

"Si Rússia conegués la llei de la historia, assabentada que els pobles eslaus van cap a un regim de fraccionament demogràfic, en comptes d’entestar-se a mantenir un regim ferri s’aniria adaptant cap a la nova organització política que finalment ha de venir" Pag 226



VOLUM 8 DE LA MATEMATICA DE LA HISTORIA “ La segona onada imperial a Europa: Imperis Turc , Austríac, Espanyol, Portuguès , Francès, Angles , Holandes i Alemany”

“...El comunisme, a excepció dels països satèl·lits que ja es troben avui sota la seva influencia, no s’implantarà en cap altre poble d’Europa. L’U.R.R.S., enlloc de seguir una via imperialista va cap a la desintegració” Pag 361, i pag 18 de la Pau al mon per la matemàtica de la historia edició de l’any 1951

“Acabem d’exposar les prediccions que fèiem l’any 1951 sobre el que passarà a Europa i a Amèrica. Fins ara (1976) s’han acomplert plenament les que férem sobre França i Anglaterra i sestant acomplint les que férem sobre l’imperi alemany. Falten acomplir-se les prediccions sobre l’U.R.R.S.. (Llàstima que Deulofeu va morir l’any 1978 i no ho va veure.)

El pròxim dia les prediccions que s’han complert sobre l’imperi Alemany, de moment aquí va un tast.

“ALEMANYA ES TROBA EN PLENA RECUPERACIO I CONTINUARA EL SEU PROCES ASCENDENT DEL QUAL L’ASPECTE POLITIC MES IMPORTANT I IMMEDIAT SERA LA REUNIFICACIO DE LES DUES ALEMANYES, FET QUE OCORRERA ALS VOLTANTS DE L’ANY 2000, ALHORA QUE ES DESINTEGRARA L’IMPERI DE L.U.R.R.S Pag 369.

Profetic!!!

Si voleu saber mes sobre Deolofeu,al meu bloc tinc 9 entrades sobre ell, i al web: deulofeu.org.