Els Marges Vells. Antoni Rovira i Virgili

Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts…

Els marges vells! Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis d la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien d’ ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge. El dia que la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s’esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.


La terra ampla i seguida es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s’adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.

Les pedres velles, trencades irregularment en llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humanitat, són un producte de la terra, com les herbes i com els arbres. Les pedres trenades de poc, pel ferro o per l’explosiu , són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit.

(...) Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria dl revestiment d’aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.

l'Ebre a l'embassament de Flix.

Aquestes fotos també són d'avui al seu pas per Flix.

Candidats.

Com tots sabeu al Juny congrés d'Esquerra, 4 candidatures. De moment el primer que em pogut sentir ha estat Benach, el passat dilluns a la democràcia de Móra.El pròxim crec que serà Puigcercós.

Fa 4 anys i estem pitjor.

Fa 4 anys sortia del Carrefour i hem trobo lo rialler i mentiderde Zapatero amb el següent eslògan: UN ALTRA ESPANYA ÉS POSSIBLE i vaig escriure aquest article. Doncs be, lo PSOE, va guanyar les eleccions i que ha canviat en 4 anys?Absolutament res, desgraciadament el temps ens ha donat la raó.

UN ALTRA ESPANYA ES POSSIBLE?(Article Veu de Flix)

Molts, pensem que això es una utopia, un somni per a il·lusos o per tots aquells que volen caure en la ceguesa voluntària. Des de que vam fer el ninot a la reunió de Casp l’any 1410 i ens vam unir amb la dinastia dels Trastàmara les coses sempre han anat de mal en pitjor, i durant tots aquest segles, encara no he sabut veure que tota col·laboració amb Espanya ens hagi aportat alguna cosa bona, tret que no renunciéssim a la nostra personalitat pròpia, a la nostra manera de pensar i de fer, a la nostra expressió Nacional de l´universal com deia Rovira i Virgili.

Que va treure Macià en acceptar la Generalitat de Catalunya i deixar de banda el seu somni d’una República Catalana com estat integrant d’una Federació Ibèrica? Que 6 anys després de la mort d’aquest els avis que varem votar la República i varem restar fidels a aquesta estiguessin en camps de concentració i obligats a parlar Castellà sota el règim d’una dictadura Feixista.I això que la persona que va convèncer Macià que era Marcel-lí Domingo va dir que “ Tot el govern procurarà- fins els ministres que tenen menys contacte amb Catalunya- donar a Catalunya tot el que el català més exigent pugui demanar”, ja ho vam veure amb l’estatut de Núria com el van retallar, i la feinada que va haver per aprovar-lo. Que vàrem treure d’acceptar un pacte de Silenci en la nostra transició “model-lica”? Que només 8 anys més tard els tancs tornéssin al carrer per recordar-nos la naturalesa més rància d´Espanya. Aquell silenci només va servir per caure en l’amnèsia i en l´ignorància voluntària per als més joves. Com podem aprendre dels nostres errors si hi ha un lloc buit en la nostra memòria?Només va servir per a que quedessin impunes uns fets vergonyosos i per a que a l’any 2000 els hereus del Franquisme (als quals aquest pacte va permetre sobreviure políticament) subvencionessin la Fundación Francisco Franco i La División Azul, dos agrupacions que fan apologia explícita del Feixisme, cosa que a Europa està prohibida per llei.Com podem aprendre dels nostres errors si ens vam imposar un silenci immoral que només va servir per legitimar uns fets inhumans?que només ha servit per anomenar “período pre-constitucional” una dictadura feixista que encara matava l’any 75 i maquillar aquest règim amb sèries com “Cuéntame como pasó”?

A més no fa falta remuntar-nos tant lluny, que n’ha tret CIU de pactar primer amb el PSOE i després amb els Falangistes del PP? Que n’ha tret per a Catalunya esclar, que segur que ells s’ho van cobrar amb rèdits polítics propis. Deien que era per afavorir una suposada estabilitat, ( la seva suposo). Amb el PSOE només van esgarrapar el 15% del IRPF , gran font d’ingressos per a Catalunya que ens ha servit per a lligar els gossos amb llonganisses, però quant els hi van demanar els papers robats de Salamanca fins i tot es van manifestar en contra al·legant “ derecho de conquista” ( típic d´Espanya) I de la col·laboració de 8 anys amb els feixistes del PP?Amb aquest últims la cosa ja va ser escandalosa; li van donar la majoria absoluta amb safata de plata l’any 96, els ajuden a entrar a l´Euro, i a sobre es baixen els pantalons aprovant que ens robin l’aigua de l´Ebre per al camps de golf de Múrcia! I que n´hem tret els Catalans? Un AVE que va més lent que un Talgo, i fins a Lleida!!!.Sort que ara han perdut sinó volien imposar 2 hores més de Castellà a les escoles. I això que els de CIU es declaraven hereus del pactisme i a sobre Nacionalistes!, i ara diuen que li ficaran sentit comú. En fi la política i l’absurd sempre es solen donar la mà. Recordem que en aquesta legislatura ja han anunciat que no votaran a favor en el debat d’investidura. Per fi han vist la llum després d’anar 8 anys amb la dreta més rància tant al Parlament com al Congrés.Sempre que demanem les dades del nostre dèficit fiscal ens titllen de mercantilistes sense cor e insolidaris, i mentrestant esperem unes dades que no tindrem mai ja som la cuarta comunitat amb nivell de vida. I això que a la meseta es deuen pensar que aquí tenim 3 chalets a Torremolinos i 2 a “l´Empordán”! Amb Montilla de ministre faran alguna cosa per corregir el dèficit?

Ara que torna a Governar el PSOE, aquets que ens demostraran que un altra Espanya es possible, ficaran com a ministre a Bono, persona gran amant de Catalunya i que admira la nostra forma de ser, i també a Caldera, regidor de Salamanca quant les manifestacions en contra de la devolució. Aquests personatge va dir que els papers eren seus per”patriotismo Salmantino”. Perquè ells poden ser patriotes i nosaltres som egoistes? També tenen a Ibarra que volia fer fora a Carod de Conseller en Cap després de parlar amb E.T.A. “Iso facto” (Ipso facto suposo) i que va demanar a Maragall que li expliqués perquè Catalunya és una nació. La història només es cíclica quant no aprenem d´ella, quant aprenem evolucionem, i el nostre cas amb Espanya es donar-nos cops contra la paret. Ho renunciem a la nostra personalitat , o no hi ha col·laboració fructífera possible. I si volem negociar sempre sortim pitjor. La prova està en que la FIRS reconeix la selecció Catalana d’hoquei i surt el Blanco (secretari d’organització del PSOE) dient que això és impossible. Un altra prova que un altra Espanya és impossible pels Segles dels Segles. Algú es creu que amb aquesta gent el Català serà oficial a Europa? Fem apostes?

Aquest Eslògan electoral de que “un altra Espanya és possible”, era del PSC. El seu “líder” es Pascual Maragall. Tots coneixem a l’avi d’aquets, Joan Maragall i els seus versos immortals. Senyor Maragall, l’opinió del seu avi respecte al tema de la col·laboració amb Espanya va quedar perfectament reflectida en un famós article titulat “Catalunya i Avant”, publicat en Castellà al Diario de Barcelona el 5 d’octubre de 1911. El seu avi ens il·luminava amb el següent argument: Tal cosa no es possible i la prova ja és feta. Els Catalans no n’han tret res de col·laborar en la política general Espanyola ni de contribuir amb diners i homes a reforçar l’estat Espanyol. Els homes que van intentar-ho ( Pi i Margall, Balmes, Piferrer, Capmany, Milà i Fontanals) no en van treure res, van perdre el temps. En canvi , des que Catalunya començar a reivindicar la seva personalitat Nacional i a conrear la pròpia llengua, l’obra ha estat positiva; i no solament per a ella mateixa, sinó també per a Espanya. També afegeix, “ja està bé d’intents d’intervenció i d’assaigs d’imposició (per part Catalana) Allò que cal es que cada poble Ibèric treballi en la seva ànima particular fins arribar a la rel comuna, a la rel ibèrica que sens dubte existeix. Allí ens retrobarem i ens entendrem parlant cadascú la seva llengua, allí està l’ànima peninsular encara per descobrir, allí la gran civilització Ibèrica encara per fer i en funció de la qual encara podem ser alguna cosa en el món. A vostè en els mítings que fa per l’àrea Metropolitana de Barcelona li agrada fer ús del Bilingüisme ( suposo que per guanyar 4 vots estèrils, ja que no crec que sigui per promocionar els Castellà ). El seu avi ho tenia més clar, deia que Els Catalans no podem tenir la llengua Castellana com a pròpia i només ens podem fer entendre en la nostra. A més,recordem que deia Valentí Almirall:”la submissió a una llengua imposada és el signe de l’esclau”Potser algun dia “ Honorable President”sentirà en el fons del seu cor la crida del seu Avi i per fi adoptarà el famós “Adéu Espanya” que molts, i cada dia més voldríem

“Antes España roja que rota” José Calvo Sotelo, Protomártir de la Cruzada“

Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco” Juan Negrín, President Socialista del govern Republicà Espanyol (1937-1939)

Hipòcrites!!!!

Lo mateix any que es celebra l'expo de Saragossa 2008, dedicada a l'aigua i a la seva sostenibilitat, el govern d'Aragò ha decidit predicar amb l'exemple. Ha anunciat que done suport al projecte de fer un "Las vegas" al desert dels Monegros. A la pàgina web de l'expo diuen frases tan boniques com: Expo Zaragoza 2008 tiene por objeto el agua como elemento imprescindible para la vida; y como objetivo y finalidad el desarrollo humano desde el compromiso ético de la sostenibilidad. El tema se aborda como un desafío inteligente: la innovación para la sostenibilidad. Para la comunicación de los mensajes experimenta con nuevos lenguajes, procurando rigor en la información, claridad en la expresión y fuerza emotiva como soporte y reclamo.

O d'altres perles com:Los avances tecnológicos del s. XX crearon el espejismo de poder asegurar el bienestar sobre la Tierra mediante el dominio de las fuerzas de la Naturaleza, pero junto a grandes logros aparecieron graves desequilibrios ecológicos y sociales, entre ellos, la crisis del agua derivada del aumento de la población, el incremento del consumo y el desequilibrio entre la oferta y la demanda del recurso en numerosas partes del mundo. A principios del siglo XXI la Humanidad se enfrenta a espinosos problemas de índole ambiental, entre ellos la crisis del agua. Un reto que alcanza escala planetaria y se caracteriza por el ritmo vertiginoso de los cambios y la complejidad de las interacciones de los sistemas naturales y culturales.

Com a tall de resum aquest mega-projecte inclou fer 32 casinos, 70 hoteles, 232 restaurantes, unos 500 comercios, un hipódromo, un campo de golf y varios parques de atracciones y museos, en una superficie superior a 2.000 hectáreas. En una primera fase, entre el tercer trimestre de 2008 y el segundo de 2010, se pondrán en marcha tres parques de atracciones y un primer grupo de casinos. En la segunda se contruirá otro parque y varios casinos, pero el proyecto no culminará hasta 2023.

Com podem veure aquesta expo és tota una lliçó d'hipocresia humana. I lo més trist de tot és que quan la Comunitat Valenciana torno a rescatar los transvassaments, no se quins arguments podrà donar el Govern d'Aragó. Com a mínim arguments ecològics no, perqué tant greu és fer camps de golf als Monegros, com a Almeria, i queda demostrat que té la mateixa consciència ecològica Marcelino Iglesias, que Francisco Camps.

Manual per Pujar Muntanyes

i) Alegra't quan facis el cim:plora,pica de mans,crida a tort i a dret que t'he n'has sortit,deixa que el vent del cim (allà dalt, sempre hi fa molt de vent) et purifiqui la ment, et refresqui els peus suats i cansats, obre els ulls, treu-te la pols del cor.Que bé! Allò que abans només era un somni,una visió distant, ara ja forma part de la teva vida.Te n'has sortit.

j) Fes una prometença:aprofita que has descobert una força que no sabies que tenies, i digue´t a tu mateix que d'ara endavant, la faràs servir durant tota la resta dels teus dies.I,si pot ser,també et fas la prometença de descobrir una altra muntanya i marxa cap a una altra aventura.

i)Explica la teva història.Dóna el teu exemple.Digues a tohom que és possible perquè, d'aquesta manera, unes altres persones es veuran amb cor d'enfrontar-sea les seves muntanyes.

L a foto és lo mar vist desde la Serra major.

Manual per a pujar Muntanyes

f) Respecta el teu cos:Només pot pujar una muntanya qui presta el cos l'atenció que es mereix.Tens tot el temps que la vida et dóna, per tant,camina sense exigir el que no et poden donar. Si camines massa de pressa, et cansaràs i desistiràs a mig camí. Si camines massa a poc a poc,se´t farà de nit i et perdràs.Aprofita el paisatge , gaudeix de l'aigua fresca de les fonts i de la fruita que la natura et regala generosament, però no paris de caminar.

g) Respecta la teva ànima: no et passis tota l'estona repetint "me´n sortiré".La teva ànima ja ho sap, això. El que necessita és utilitzar la llarga caminada per poder créixer,estendre´s per l'horitzó,arribar al cel. Una obsessió no t'ajudarà gens en la recerca del teu objectiu i al final et pendrà el plaer de l'escalada.Però, vigila: tampoc no et dediquis a repetir " és més difícil que no em pensava", perquè això et farà perdre la força interior.

h)Prepara´t per caminar un altre quilòmetre:el recorregut fins al cim de la muntanya sempre és més llarg que no et penses. No t'enganyis:arribarà un moment en que allò que semblava a la vora, encara és molt lluny.Però com que estàs disposat a anar més enllà, això no representa cap problema.

Manual per pujar Muntanyes

b) Has de saber com arribar-hi:moltes vegades, quan veiem la munyanya de lluny, ens sembla bonica, interessant, plena de reptes. Però quan provem d'acosta'ns -hi, que passa? L'envolten tot de carreteres hi ha boscos entre el teu objectiu i tu, el que sembla clar sobre el mapa és difícil en la vida real... Per tant, vés provant tots els camins i les dreceres fins que un dia et trobraràs al peu de la muntanya que vols escalar.

Manual per pujar Muntanyes.

a) Tria bé la muntanya que vulguis pujar: no et deixis endur pels comentaris dels altres que et diuen "aquella és més bonica" o bé "aquesta és més fàcil". Gastaràs molta energia i molt d'entusiasme per aconseguir el teu objectiu, per tant, n'ets l'únic responsable i has d'estar molt segur del que fas.

De l'evolució entre homes i dones.

Hi havia un bloc que és deia l'Ebre a quatre mans. Pensava que estava inactiu però veig que últimament s'han despertat.... En la seva última entrada parlava sobre la visió del sexe per part dels2 gèneres, elmasculí i el femení. El professor Sebastià Serrano te aquesta teoria sobre la diferent evolució que han anat experimentant els diferets sexes.

La característica de cercar la novetat sexual,en tots els mascles mamífers, era - i és - un vell instint gens fàcl de suportar. I és aquí on penso que la biologia beneí les novetats cognitives ofertes per unes " bones converses " amb el company, i així l'home canviaria, possiblement, la seva obsessió per les novetats físiques d'altres dones per activitats més sofisticades i engrescadores, alhora que, a la llarga, realimentarien la biologia i ajudarien a fer encara més grans i més poderosos els cervells.

El pensament més masculí, sovint entestat encara en les fal-leres competitives ancestrals,te més tendéncia als plantejaments a curt termini, a solucions ràpides i drástiques,a no saber llegir els matissos ni la subtilitat de les espurnes d'emoció, mentre que la ment femenina treballa, com Xahrazad (les mil i una nits), a més llarg termini: sap explicar, narrar i escoltar i entén millor la força del compromís,comunica i consulta més i millor,gestiona bé les emocions i negocia amb enginy la presa de decisions per oferir-les força més elaborades i mes matissades.

Aquestes estrategies femenines que divisem des de fa temps, i que sinergien del tot amb moltes de masculines, refermaran la confiança en el poder de les relacions, de l'afecte i de l'amor que resideix en els propis fonaments de la cultura, en la biologia que els conforma.

Segones oportunitats.

La segunda oportunidad

- Siempre me fascinó la historia de los libros sibilinos - le iba diciendo yo a Mónica, mi amiga y agente literaria, mientras viajábamos en coche hacia Portugal. - Hay que aprovechar las oportunidades, o si no, se pierden para siempre. "Las Sibilas, hechiceras capaces de predecir el futuro, vivían en la antigua Roma. Un buen día, una de ellas apareció en el palacio del emperador Tiberio con nueve libros; le dijo que allí se encontraba el futuro del Imperio, y le pidió diez talentos de oro por los textos. Tiberio lo encontró carísimo y no los quiso comprar. La sibila salió, quemó tres libros y volvió con los seis restantes. "Son diez talentos de oro" dijo. Tiberio se rió y le ordenó que se fuera. ¿Cómo podía tener el coraje de vender seis libros por el precio de nueve? La sibila quemó otros tres libros y regresó ante Tiberio con los únicos tres que quedaban: "cuestan los mismos diez talentos de oro". Intrigado, Tiberio terminó comprando los tres volumenes, y solo pudo leer una pequeña parte del futuro." Cuando terminé de contar la historia me dí cuenta de que estábamos pasando por Ciudad Rodrigo, en la frontera de España con Portugal. Allí, cuatro años antes, me habían ofrecido un libro, que yo no compré. - Vamos a parar. Creo que el hecho de haberme acordado de los libros sibilinos ha sido una señal para que corrija un error del pasado. Durante el primer viaje de divulgación de mis libros en Europa, había decidido almorzar en aquella ciudad. Después fui a visitar la catedral y encontré a un padre. " Vea como el sol del atardecer embellece todo aquí adentro", me dijo. Me gustó el comentario, conversamos un poco, y él me guió por los altares, claustros y jardines interiores del templo. Al final, me ofreció un libro que había escrito sobre la iglesia, pero yo no lo quise comprar. Cuando salí, me sentí culpable; yo era escritor, estaba en Europa tratando de vender mi trabajo: ¿por qué no comprar el libro del padre, por solidaridad? Pero después olvidé el episodio. Hasta aquel momento. Detuve el coche; Mónica y yo nos encaminamos hacia la plaza que estaba frente a la iglesia, donde una mujer contemplaba el cielo. - Buenas tardes. Estoy buscando a un padre que escribió un libro sobre esta iglesia. - Ese padre, que se llamaba Estanislao, se murió el año pasado - me respondió ella. Sentí una inmensa tristeza. ¿Por qué no habría dado yo al padre Estanislao la misma alegría que sentía yo cuando veía a alguien con uno de mis libros? - Era uno de los hombres más bondadosos que que he conocido - continuó la mujer. Venía de familia humilde, pero llegó a ser especialista en arqueología. Ayudó a conseguir para mi hijo una beca en el colegio. Le comenté a ella lo que me había llevado allí. - No se culpe inútilmente, hijo mío - dijo. Vaya a visitar otra vez la catedral. Pensé que era una señal, e hice lo que me mandaba. Solo había un padre en un confesionario, esperando a los fieles que no acudían. Me dirigí hacia él, que me hizo una seña para que me arrodillase, pero yo le interrumpí. - No quiero confesarme; solo vine a comprar un libro sobre esta iglesia, escrito por un hombre llamado Estanislao. Los ojos del padre brillaron. Salió del confesionario y volvió minutos después con un ejemplar. - ¡Qué alegría que haya venido para esto! - me dijo. - Soy hermano del padre Estanislao, y esto me llena de orgullo! ¡Él debe de estar en el cielo, contento al ver que su trabajo es apreciado! Con tantos padres por allí, yo había encontrado justamente al hermano de Estanislao. Pagué el libro y le agradecí. Él me abrazó. Cuando iba saliendo, escuché su voz. - Vea como el sol del atardecer embellece todo aquí adentro - me dijo. Eran las mismas palabras que el padre Estansilao me había dicho cuatro años antes. Siempre hay una segunda oportunidad en la vida.

Tot és per a bé (2) .Tradició hebrea.

L'altre dia ficàbem un conte sufí que exemplificaba que en aquesta vida tot és per a bé. He trobat la versió de la tradició hebrea. és molt semblant. Deuen ser contes molt antics erque tots es localitzen en petits poblats.

De pronto, en una pequeña aldea,mueren todas las gallinas. los habitantes van a ver al sabio del poblado y le piden su opinión. Responde:

En cierta manera, eso es bueno.

¿Cómo? ¿Es bueno que se mueran nuestras gallinas?

Es bueno, eso es todo lo que os puedo decir.

Algunas horas más tarde, los perros caen al suelo, paralizados.Los aldeanos vuelven a ver al sabio.

¿Es bueno que los perros parezcan de piedra?

Sí, es bueno.

Los habiantes regresan a sus hogares dudando cada vez más de la claridad mental del viejo. Al anochecer cuando están preparando la comida los fuegos de las cocinas se apagan. Corren a ver al sabio.

Si todos los fuegos se apagan, no nos digas que es bueno. ¡ Es una maldicion!

Insisto, es bueno.

¡ Viejo loco, has perdido la cabeza! ¡ya no te respetamos!

En ese momento se escucha el ruido atronador de un tropel de caballos. Una banda de asesinos pasa por ahí. Se detienen en el centro de la aldea. Su jefe observa:

No hay una sola gallina, ningún perro, no sale humo de las chimeneas. Esta aldea no está habitada. Vámonos.

Y es así como los aldeanos se salvan de ser masacrados.

Tot és per a bé.

En el seu bloc la senyoreta An , ens deia que al final en aquesta vida tot es per a bé, com diu lo senyor Jodorowsky (bé aquesta frase pels pobles es diu molt). Després lo senyor Mani ens recomanava Cabaret Místico del mateix autor. Tant a aquest llibre com al bloc de Paulo Coelho surt publicat aquest conte sufí a mode de parabola per exemplificar que en aquesta vida tot és per a bé.

Un tradicional cuento sufí

Hace muchos años, en una pobre aldea china, vivía un labrador con su hijo. Su único bien material, aparte de la tierra y de la pequeña casa de paja, era un caballo que había heredado de su padre. Un buen día el caballo se escapó, dejando al hombre sin animal para labrar la tierra. Sus vecinos - que lo respetaban mucho por su honestidad y diligencia - acudieron a su casa para decirle cuanto lamentaban lo ocurrido. Él les agradeció la visita, pero preguntó: - ¿Cómo podéis saber que lo que ocurrió ha sido una desgracia en mi vida? Alguien comentó en voz baja con un amigo: "él no quiere aceptar la realidad, dejemos que piense lo que quiera, con tal que no se entristezca por lo ocurrido". Y los vecinos se marcharon, fingiendo estar de acuerdo con lo que habían escuchado. Una semana después, el caballo retornó al establo, pero no venía solo: traía una hermosa yegua como compañía. Al saber eso, los habitantes de la aldea, - alborozados, porque solo ahora entendían la respuesta que el hombre les había dado - retornaron a casa del labrador, para felicitarlo por su suerte. - Antes tenías solo un caballo, y ahora tienes dos. ¡Felicitaciones! - dijeron. - Muchas gracias por la visita y por vuestra solidaridad - respondió el labrador. -¿Pero cómo podéis saber que lo que ocurrió es una bendición en mi vida? Desconcertados, y pensando que el hombre se estaba volviendo loco, los vecinos se marcharon, comentando por el camino "¿será posible que este hombre no entienda que Dios le ha enviado un regalo?" Pasado un mes, el hijo del labrador, decidió domesticar la yegua. Pero el animal saltó de una manera inesperada, y el muchacho tuvo una mala caída, rompiéndose una pierna. Los vecinos retornaron a la casa del labrador, llevando obsequios para el joven herido. El alcalde de la aldea, solemnemente, presentó sus condolencias al padre, diciendo que todos estaban muy tristes por lo que había sucedido. El hombre agradeció la visita y el cariño de todos. Pero preguntó:- ¿cómo podéis vosotros saber si lo ocurrido ha sido una desgracia en mi vida? Esta frase dejó a todos estupefactos, pues nadie puede tener la menor duda de que un accidente con un hijo es una verdadera tragedia. Al salir de la casa del labrador, comentaban entre sí: "realmente se ha vuelto loco; su único hijo se puede quedar cojo para siempre y aún tiene dudas que lo ocurrido sea una desgracia". Transcurrieron algunos meses y el Japón declaró la guerra a China. Los emisarios del emperador recorrieron todo el país en busca de jóvenes saludables para ser enviados al frente de batalla. Al llegar a la aldea, reclutaron a todos los jóvenes excepto al hijo del labrador, que estaba con la pierna rota. Ninguno de los muchachos retornó vivo. El hijo se recuperó, los dos animales dieron crías que fueron vendidas y rindieron un buen dinero. El labrador pasó a visitar a sus vecinos para consolarlos y ayudarlos, ya que se habían mostrado solidarios con él en todos los momentos. Siempre que alguno de ellos se quejaba, el labrador decía: "¿cómo sabes si esto es una desgracia?". Si alguien se alegraba mucho, él preguntaba: "¿Cómo sabes si eso es una bendición?" Y los hombres de aquella aldea entendieron que, más allá de las apariencias, la vida tiene otros significados.

Tot és per a bé, però a mes a mes hem de extreure el significat de tot allò que ens passa, o com a mímim intentar-ho.

No es pot fer res!

Diumenge per la nit, mejant la clotxa per un bancal de l'ermita,estava amb una colla de matrimonis, mes grans que jo,i parlant parlant va sortir el tema de la política. Cadascú tenia els seus colors polítics, arguments, punts de vista.... Jo intentava convencels de la Catalanofòbia del país del costat opressor i del nostre síndrome d'estocolm greu i també de les barbaritas que fan els nostres polítics.

De tots els arguments que es van dir ni avia 2 que tindrien que estar borrtas de les nostres mentalitas: Ui! això es molt dificil, no aconseguiràs res, no ho podras canviar mai,no serviria de res...

I jo hem pregunto. Que haguess passat si els cristians enlloc d'amargar-se per les catacumbes i continuar propagant el seu missatge s'haguessin rendit i haguessin abandonat la seva misió? Ara no serie la religió mes poderosa del món. I Si Colón no hagués insistit en fer el seu viatge a Amèrica? No hagués passat a la història. I si fa 40 anys en plena dictadura Franquista ningú no hagués lluitat per la llengua Catalana? Ara potser aquest bloc seria en Castellà. I si als any 50 s´hagués abandonat la idea de lluitar per la democràcia? Ara no es votarie. I si els màrtirs del 1714, haguessin dit, com que morir per Catalunya no servirà de res entreguem les armes. Ara este bloc seria en castellà. I si Macià hagués renunciat en la seva lluita nacional el dia que el van empresonar pels fets de Montllò? Mai hagués proclamat desde el balcó de la Generaliat la seva República Catalana com estat integrant de la Fedració Ibèrica. I si Artur Bladé a l'exili hagués pensat: per a que esciure res sobre l'exili i sobre el meus temps ,si estem en dictadura i es perdrà tot, i no ho publicaran mai. Ara no es reeditarie la seva obra completa.I si no haguéssim lluitat per la jornada laboral de 8 hores?Ara estaria treballant. I si Carod- Rovira hagués desistit de la seva lluita quant el van empresonar en ple Franquisme? Ara no serie vice-presiedent del Govern. I si Jordi Pujol quant el van torturar hagués desistit de les seves idees? No hagués estat president de la Generaliat durant 25 anys.

Voleu mes exemples??????????????? I si els negres d'Amèrica, haguesssin pensat que la seva situació no es podrie canviar mai i no haguéssin lluitat pels seus drets? Gent com el General Powel mai haguéssin entrat al govern dels EUA. I si ningú hagués contradit a Aristòtil (que deia que els esclaus no desapareixerien mai) i hagués dit xeic!!! que a esta vida tots som iguals i tenim els mateixos drets! Ara potser jo estaria al servei d'algú. I si haguésssim tingut el mateix planteixament que CIU amb el PHN??? Que deia, com que no el podrem aturar pactem amb ells. Ara ja esarien montant les canonades.A que tots sortiem al carrer per que era una lluita justa? I si les dones no haguéssin lluitat per los seu drets? Com estrien ara? En vestits fins al turnells? O com aquella mestra que surt al bloc de mani? I si els jueus haguéssin abandonat el seu somni de tenir un estat propi? Ara encara estarien desperdigats pel món.I si ningú lluites contra prejudicis? I si ningú lliutés pels seus somnis per que es pensa que no els aconseguirà? Quants matrimonisi ha que segurament es pensaven que mai aconseguirien al home o dona de la seva vida igràcies al intentar-ho son completament feliços?

Algun dia continuaré ficant més exemples.

El màxim perill fora renunciar, per fluixetat esperitual, a la reconquesta d'allò que s´ha perdut i a la consolidació d'allò que presenta clivelles. Pitjor que l'opressió és el RENUNCIAMENT. L'espectacle d'un poble ajupit és molt més trist que el d'un poble oprimit. Quant s'ha renunciat, l'opressió cesa, perquè no hi ha res a oprimir. El motllo ja no oprimeix l'argila quan aquesta s'ha emmotllat. VIURE OPRIMIT ES UNA DOLOROSA MANERA DE VIURE.RENUNCIAR, EMMOTLLAR-SE ADAPTAR-SE ES UNA DOLORA MANERA DE MORIR.

Antoni Rovira i Virgili (els darrers dies de la Catalunya Republicana)

La majoria ha desistit dels somnis quan se´ls a tornat possibles. P.Coelho.

L'home es descobreix quant es troba amb l'obstacle. Antoine de Saint- Exupéry

Tant de bo algún dia els nostres fills puguin dir: I si els nostres pares no haguéssin lluitat per la independéncia? Ara no tindriem el nostre estat propi.