Hem seguit, amb pas molt lent, un camí sinuós, limitat a les seves dues vores per marges vells no gaire alts…
Els marges vells! Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis d la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien d’ ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge. El dia que la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s’esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.
La terra ampla i seguida es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s’adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.
Les pedres velles, trencades irregularment en llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humanitat, són un producte de la terra, com les herbes i com els arbres. Les pedres trenades de poc, pel ferro o per l’explosiu , són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit.
(...) Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria dl revestiment d’aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.
Els marges vells! Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis d la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien d’ ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge. El dia que la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s’esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.
La terra ampla i seguida es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de la terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s’adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.
Les pedres velles, trencades irregularment en llur origen, daurades pel sol, rosegades per la humanitat, són un producte de la terra, com les herbes i com els arbres. Les pedres trenades de poc, pel ferro o per l’explosiu , són com bocins de carn esqueixada, nafra viva per tots els costats; llum i vent, sol i serena, pluja i rosada, guareixen, al cap de molts anys, la ferida horrible. El roc que era un fragment adquireix una personalitat pròpia i distinta, i esdevé una unitat individual en el món de les pedres, com el carreu ben tallat i polit.
(...) Cap vernís, cap esmalt, cap feina de punxó o de pinzell o de cisell en la ceràmica, no té la noblesa i la glòria dl revestiment d’aquestes pedres rònegues dels vells marges, que són fidelíssimes filles de la terra aspra i amorosa que les va crear.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada