La Justícia i el procés

Ja tenim nou president del TSJC des de el passat dia 28 de Gener. Un dia  tindrem que explicar en calmar la “justícia” Espanyola i la seva “separació” de poders. Només dir que el magistrat en qüestió està qualificat com a hostil al procés i serà l’encarregat de jutjar el 9N. 

Tot i que la entrada que tinc ganes de fer es sobre el Tribunal constitucional….el dia que siguéssim independents li tindrem que fer una avinguda en lo seu nom,per tot el que ha fet per la causa independentista. Gràcies a la seva resolució sobre l’estatut molta gent va veure el que molts predicàvem ,i un motiu pel qual vaig fer aquest bloc… que amb Espanya no hi ha res a fer. Tant si val si manen los de la dreta com els de l’esquerra, si prometen estatuts o parlen català en l’intimitat, si diuen que es faran federalistes, si faran un finançament nou…. Ara fins i tot deien que farien un referèndum!!!! La genial idea va passar de línea vermella a oblidada en 5 segons….. passen els anys i tot segueix igual…. 6 anys sense escriure i l’estat Espanyol a la seva….. per sort els independentistes anem sumant….sobretot mai deixar de lluitar.

Si una cosa sap fer el Govern del PP es enviau tot al constitucional, la llei contra la pobresa energètica, la dels dipòsits bancaris, ara la delegació d’exteriors.... tot va allí....Recordem que el president és ex-militant del PP!!!!Això pasarie en algún altre país normal??. Fins i tot hem vaig comprar per internet el seu llibre d’aforismes.... brutal..A veure si demà podem ficar una petita mostra....

Tornem a la batalla.....

Feia anys que buscava un motiu per tornar a escriure, algo que no fos una pèrdua d’energia inútil, que ho mires al cap dels  anys  i penses….... “per això vaig perdre el temps????”   Escriure sobre catalanofòbia ja no tenie cap sentit ,perquè????  Ficant intereconomia o 13 tv ja veus el que pense una part molt important d’Espanya sobre Catalunya i tot allò que va en contra del pensament “oficial” de castella, unes animalades idees i pensaments, que no tenen denúncia ni resposta ni rèplica per cap lloc, (com s’han de condemnar si encara no s’ha fet amb la dictadura Franquista?), ans al contrari, aquí a Catalunya fins i tot té justificadors!!!! (per això lo del Síndrome d’Estocolm).No cal fer un bloc d’una cosa que és pública i notòria, a la vista de tothom. Davant les grans animalades dels Marhuenda ,la cadena dels bisbes (pagada amb la X de la declaració de la renta),intereconomia (quan existia),La Razón, E l Mundo i la caverna en general, l’únic que es pot fer és ficar-les a l’APM… i riure per no plorar.

L’objectiu de la primera etapa del bloc, volia ser un “pareu màquines”, la secció del diari ARA (diari nou que no existia quan la “vida del present bloc), on Àlex Guitiérrez fa un comentari de les opinions més “al-lucinants” i boges de la caverna, fruit d’unes ments educades en dictadura i tolerades en “democràcia”.

L’únic motiu per tornar a escriure és anar comentant el que s’ha anomenat  “el procés”…..Per primer cop tenim una majoria parlamentaria independentista, en vots no ho sabrem fins que no ens deixin votar. Aquesta majoria independentista s’han donat un termini d’uns 18 mesos per culminar el procés…18 mesos no serán, i jo crec que serán anys ,però ja veurem com i quan acaba. Ara el tema està tranquil per part de l’estat que encara no té govern,però quan en tinguin la maquinària de l’estat pot ser apustuflant….

Tant si el procés acaba bé com sinó farà camí,i les animalades que vindran de Madrid seran dignes de comentar, això seguríssim, Espanya en aquest sentit no falle mai….. A part la matemàtica està de la nostra part. Com a “deixeble” de l’obra de Deulofeu,l’any de la independència és el 2029, però tal com diu al llibre de Patrícia Gabancho “El fil secret de la Història”:

Deulofeu va proclamar els cicles matemàtics de la història en el moment que el protagonisme acadèmic el tenien homes de barbes espesses i dones que portaven faldilles de flors, els uns i les altres fermament marxistes. El contacte era impossible Ara les tornes han canviat, les teories massa rígides han deixat pas a les concepcions líquides, que es diuen així perquè adopten la forma que el mercat demani. (...)

Un dia, quan jo era extremadament jove i força eixelebrada i Deulofeu era un home madur i vestit de gris, que venia de l'Ateneu, de remenar-hi llibres, tots dos dinàvem i li vaig preguntar per la independència de Catalunya. Sense immutar-se va fer els càlculs, dibuixant les paràboles de la successió de les cultures en un tovalló de paper. Érem al Núria al menjador de dalt, abocats sobre una Rambla sense turistes. El 2029, em va dir, que no vol dir que sigui aquest any exactament, deu, quinze, vint anys no són res en la història. Però serà matemàticament serà.

- ¿I perquè aquesta data?- li vaig preguntar.

- Perquè és el moment que s'estingeix, que s'acava, que deixa de tenir pes l'imperi espanyol. 

I va fer un petit somrís. Tot semblava dir,pot tornar a començar.

 Anirem escrivint el camí cap aquest nou començament….

La forçad'un somni, Els camins de l'èxit.(El triomf de la cantera)

Després d’un intent de boicot d’algun hacker a tots els blocs que teniem el contador de dèficit fiscal, i a les posteriors instruccions de Pere per a tornar-lo a tenir operatiu, m’he decidit a tornar a actualitzar el bloc. Anirem a lo fàcil , a recomanar un llibre.

Després de la festa barcelonista que es va viure a Zuric en motiu de l’entrega de la pilota d’or on els 3 aspirants eren formats a la Masia, voldria recomanar el llibre de l’Albert Puig, entrenador de l’Infantil B del Barça i autor del llibre LA FORÇA D’UN SOMNI, ELS CAMINS DE L’ÈXIT (el triomf de la cantera). Allí també trobarem entrevistes a Pep Guardiola, Tito Vilanova, Luis Enrique, Alexanco, Puyol, Iniesta, Messi, Henry, Ramallets, Laureano Ruiz, Fusté, Rexach, Quique Costas,Albert Benaigues, Julio Alberto, Mazinho,Amor. Rodolfo Borrell i els pares d’en Bojan. Aquí teniu uns paràgrafs del llibre:




Hem de fer veure als postres fills que, cada dia en llevar-se al matí el joc ja ha començat i que ells ja hi estan participant. Com a pares, educadors o entrenadors, hem d’ensenyar-los a competir. Primer, contra ells mateixos: contra la peresa, contra l’egoisme, contra l’individualisme ,etc. Després, han de saber lluitar per moure’s per la vida i integrar-se en la societat:evitar les malalties, combatre les intoleràncies i les injustícies,fomentar la solidaritat…Tot es pot aconseguir amb treball, il·lusió, sacrifici o, és clar,esperit competitiu. Obtindran guanys, però també tastaran el gust amarg de la derrota i és bo que sigui així, perquè, de les dues coses n’aprendran. Com diuen en Tito Vilanova i en Mazinho, per exemple, quan guanyin reflexionaran amb la tranquil·litat que garanteix l’èxit i sobre els camins que els han portat a aconseguir-ho. I quan perdin, aprendran a acceptar la derrota, és a dir, després d’uns moments justificats de ràbia i dolor, faran un sospir de reflexió,s’aixecaran i tornaran a començar, contiuaran competint. En la vida i en l’esport, el triomf i la derrota proporcionen els valors que ens dignifiquen com a éssers humans dins del preciós context del nostre món.


Això és només un llibre, però vol ser alguna cosa més. Un punt de partida cap a la reflexió interior dels adults que tenim la responsabilitat de formar els més petits de la societat. Ajudem-los a trobar la força necessària per aconseguir els seus somnis, que,a la vegada, també són els nostres.

"Us presentem el general Franco"

Text integre escrit pel president Jordi Pujol, del pamflets que es van llançar el dia que es coneix com "els fets del palau" un 19 de Maig d'ara fa 50 anys.

Sr. Galinsoga: Otra pregunta, mi general, si me la permite: ¿Irá Su Excelencia pronto a Barcelona?General Franco: Eso espero, si en la primavera las ocupaciones me lo permiten. (De la interviu concedida pel general Franco a en Galinsoga i publicada a «La Vanguardia» el 1 d'octubre 1959)

El general Franco vol venir a Barcelona. Segons sembla s'hi estarà uns quants dies. Com sigui que haurem de conviure amb ell. val la pena de saber qui és. Després de 21 anys de règim franquista, aquesta presentació es fa necessària. Estem sotmesos a una pressió propagandística tan forta i tan unilateral que ja no sabem qui és el general Franco, ni què representa el seu règim.

Qui és el general Franco, l'home que ara vol venir a Barcelona, i què representa el seu règim?EL GENERAL FRANCO REPRESENTA LA NEGACIÓ DE LA LLIBERTAT EN TOTS ELS ORDRES.En primer lloc, la negació de la llibertat política. En cap nivell de la vida social hi ha llibertat. No n'hi ha en els municipis: tots sabem que les eleccions municipals no signifiquen absolutament res. I quan el Règim tem no poder controlar plenament els resultats —cas de Madrid i Barcelona— són suprimides. Això que en diuen "las Cortes" no té cap valor representatiu. No té altre valor que el dels "parlaments" de les democràcies populars comunistes. En definitiva, tot el poder radica en les mans d’un sol home, el que ara pensa venir a Barcelona, que té pel poble i per les seves aspiracions un manyspreu absolut i que es dedica, sobretot, a durar, contraposant falangistes a "Opus Dei", monàrquics a falangistes, gent d'en Martín Artajo a "Opus Dei", etc.

No hi ha llibertat social ni sindical. La C N. S. és un instrument del govern, res més que això. Les associacions obreres de tot ordre han estat suprimides, inclús les culturals (desaparició, per exemple, dels Ateneus obrers, de les Biblioteques populars, e t c . ) Ningú no s'ha salvat d'aquest odi del Règim a la classe treballadora. Les mateixes organitzacions obreres de signe cristià han de dur una vida migradíssima, pràcticament clandestina; els seus homes representatius han estat també perseguits i sovint empresonats. Es el que ha passat a la H O A C (Hermandad Obrera de Acción Catòlica), amb l'O. C P. D. (Orientació Catòlica Professional de Dependents), amb tots els que han volgut ser conseqüents amb la seva mentalitat social i cristiana.No és reconegut el dret a la vaga, que és un dret elemental i bàsic, sense el qual la classe obrera no té cap possibilitat de defensar-se. El règim del general Franco és rotundament antisocial.

No hi ha llibertat intel•lectual ni Cultural. La censura és absoluta, absorbent. Només en forma d'acudits ("La Codorniz") o escrivint en termes que no estan a l'abast del públic es pot arribar a dir alguna cosa, molt poca cosa, que no encaixi perfectament en la línia del Règim Els intel•lectuals i els literats són perseguits. I no només, com pretén el Règim, els comunistes. Laín Entralgo, Aranguren, per exemple, no tenen res de comunistes, i tot i això han estat arraconats, gairebé se'ls ha tapat la boca amb esparadrap. El mateix havia passat, quan eren vius, a Ortega i Gasset i Marañón. I no parlem de Catalunya, on la persecució cultural constitueix un fet d'autèntic vandalisme. Per altra banda el Règim és, ideològicament, buit. Es, intel•lectualment, pobre i crea pobresa intel•lectual. Té la Universitat endogalada, totalment abandonat l'ensenyament en general, de tal manera que cada any són més els mestres nacionals que deixen la carrera que els nous que l'acaben. El Règim sap que un poble intel•lectualment rudimentari fa de bon dominar.

No hi ha llibertat religiosa. No ens referim ara a la llibertats per als protestants. Ens referim a la mateixa Església Catòlica, la qual no pot actuar amb llibertat. Els seus capellans poden celebrar missa, fer processons, ensenyar el catecisme, però no es pot posar en pràctica la doctrina social de l'Església; les organitzacions de joventut cristiana són vigilades i obligades a no moure's del camp estrictament pietós, esportiu i de beneficència, quan el que els Papes volen és que es preocupin també del bé comú de la societat i se'n sentin responsables; l'Abat de Montserrat és calumniat públicament; els bisbes que volen dir les veritats són confinats a bisbats petits o llunyans (cas dels bisbes de Canàries i de Segorb); certes pastorals del Cardenal Pla i Deniel són silenciades per. la premsa; de certs discursos del Papa se'n donen a través dels diaris versions deformades. Tampoc l'Església és lliure. I és lamentable que el Règim pugui comptar en aquesta,feina de tenir l'Església dominada, amb alguns bisbes que semblen fortament empeltats de governador civil. El bisbe Eijo Garay, de Madrid, n és el cas més clar. A Catalunya té dos bons deixebles, l'un a Tarragona, l'altre a Lleida.

No hi ha llibertat per a res. Després de 20 anys de' dictadura pot haver-hi qui trobi ja natural el clima en què vivim, com els que vivint habitualment en una atmòsfera viciada no enyoren l'aire pur. Però n'hi prou en treure el nas a fora per a adonar-nos com a Espanya estem privats de llibertat i de respecte. I també per a veure que en els pobles on l'home és més tingut en compte les coses no van pitjor que a Espanya, sinó molt millor. Espanya és el país on pot donar-se el cas, com es va donar l'any passat, que en una sessió de "Manufacturas Metàlicas Madrileñas", quan la majoria d'accionistes, considerant-se estafats, varen iniciar una protesta seriosa, el Sr. Nicolàs Franco, president del Consell, els amenacés amb fer venir la Guàrdia Civil. Amb això està tot dit i no cal insistir més.

La manca de llibertat és absoluta. I només és atenuada per l'estat de corrupció en què vivim. El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha afavorit la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar, que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això el Règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el Règim procura que t o t h om estigui enfangat, tothom compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més d'UN OPRESOR, ÉS UN CORRUPTOR.Catalunya, 15 d'abril del 1960.

La USAP tornarà a lluitar pel títol.

L'equip de Perpinyà, actual campió de la Lliga francesa, es classifica per a la final després de derrotar el Tolosa en semifinals (21-13)

La USAP de Perpinyà lluitarà per revalidar el títol de campió de la Lliga francesa (Top 14), després que aquesta nit, a Montpeller, hagi derrotat el Tolosa per 21-13 i s'hagi classificat per a la final del campionat. El seu rival es coneixerà aquest dissabte i sortirà de la segona semifinal, que ha d'enfrontar el Toulon i el Clermont.La final del Top 14 es disputarà el dissabte 29 de maig a l'Stade de France i, en cas de guanyar, l'equip català es convertiria, després del Biarritz (2005-06), en el segon equip que s'emporta el títol dos anys seguits.

(Diari Avui 15/5/10)

IV Centenari de l’ Expulsió dels Moriscos

El setembre de 1609, els moriscos son expulsats del regne de Valencia. El setembre de 1610, toca el torn als moros catalans. Han fet cap al port dels Alfacs via riu Ebre. De cinc localitats del Segre, van sortir 2147 persones, que vivien en 437 llars, d’altres cinc poblacions de l’Ebre, 2033 individus que ocupaven 408 cases. Els moriscos de Benissanet, Miravet, Ascó Tivenys i Vila-nova de Tortosa ho hagueren de deixar tot. Els de Flix, Garcia, Mora d’Ebre, Riba –Roja, Tivissa i Vinebre, i una part d’altres sis pobles es pogueren quedar gracies a la intervenció dels bisbe de Tortosa, Pedro Manrique. Els protegits pel prelat sumaven 317 focs. El bisbe va convèncer el rei que eren bons cristians i que si eren expulsats tot quedaria arruïnat. Aquells que els volien fora, com el Castella d’Amposta o el compte de Salazar, mogueren els fils davant t el virrei per a aconseguir els seus propòsits. Acusaven els moriscos de pactar amb els pirates i corsaris nord-africans i d’integrar-se en les colles de bandolers, però no ho pogueren provar.

Valentí Gual pròleg del llibre de Carmel Biarnes, Moros i Moriscos a la Ribera de l’Ebre (710 – 1615)

La desencertada decisió reial, no solament porta la misèria i la desolació a les fèrtils terres riberenques dels dos rius mes cabalosos de Catalunya, sinó que devia omplir de dol i de tristesa els cors de tots els catalans conscients i justos, mal nomes fos en raó de les conseqüències, les quals van afectar, en efecte, tota la nostra terra. Ja ho devia preveure la Generalitat quan, l’any 1503, es a dir, un segle abans de l’expulsió, va fer pressió sobre Ferran el Catòlic per tal d’aconseguir un capítol de Cort que fes impossible una tal mesura al Principat. Es el que devia pensar el digníssim bisbe de Tortosa, Pere Manrique, que , tot i no esser català, Obra com si ho fos.

Carmel Biarnes, Moros i Moriscos a la Ribera de l’ Ebre (710 – 1615)

(los accents van com volen)

"Barça ou barsaj", i Alfredo Relaño.

Durant tots aquets anys de bloc mai havia ficat un escrit que no fos meu, (cre)c però avui farem una excepció. Be, seran 2 escrits , de dos periodistes que no son del Barça, i que parlen del concepte del Barça actual, i de la diferencia entre el Barça i el Madrid actualment. Durant aquests anys gloriosos que estem vivint del Barça, quan disfruto mes es quan els que no son del Barça lloen la filosofia del Barça i sobretot de la Masia. He ficat aquest 2 perquè en paraules diferents venen a dir lo mateix, un es d'Alfredo Relaño, director de l’As i inventor de “Villarato” (que després del 0-2 ha desaparegut com per art de màgia,) i de David Miro al Periodico de Catalunya del dia 10.

‘Barça ou barsaj’
• El club azulgrana ha ganado la batalla mediática internacional, por encima del Manchester y del Madrid

DAVID Miró
En los suburbios de Dakar los críos senegaleses corren descalzos tras una pelota al grito de Barça ou barsaj, que significa Barça o muerte en lengua wolof. Esta declaración de principios hay que tomarla al pie de la letra. Nada más lejos del glamur del anuncio de Pepsi con Messi, Henry y compañía en plena sabana. Esos críos saben que el Barça representa hoy mejor que nada el sueño de Occidente, al alcance de africanos como Touré Yayá o Keita, y están dispuestos a dejarse el pellejo en el empeño. A lanzarse a mar abierto o a cruzar el desierto. Y cuando miran el sol, lo que ven no es la imagen de un Dios todopoderoso, sino un escudo blaugrana que resplandece en el más allá. No todos pueden ser jugadores, es evidente, pero ellos tendrían suficiente con ser un soci, es decir, un venerable ciudadano occidental que tiene su casa, su coche y su asiento en el Camp Nou.

¿Y por qué el Barça y no otro equipo? Hace algunos años los clubs que repartían más camisetas entre los desharrapados del mundo eran el Milan y el Real Madrid. Hoy todavía tienen gancho, pero no tanto por sus colores como por la fama de algunos de sus jugadores. La marca Barça ha ganado la batalla mediática internacional, incluso, por delante del Manchester United. El més que un club es hoy más real que nunca. El Real Madrid ha pasado de ser un equipo que señoreaba por Europa a un club odiado en medio mundo por aficionados que temen que la chequera blanca se lleve por delante a sus ídolos. El club de Chamartín se está quedando sin discurso, sin hilo conductor, y lo único que lo sustenta son los títulos. Por eso, si estos no llegan, puede verse abocado a una crisis sin precedentes. Una crisis que, antes que nada, será de identidad.

Veamos. Desde la Quinta del Buitre la afición blanca no ha tenido una conexión emocional y viva con su plantilla. Aquellos jugadores eran, en su mayoría, españoles y, aunque nunca ganaron la Copa de Europa, los expertos coinciden en que antes de la irrupción del Milan de Sacchi practicaban el mejor balompié del continente. El Madrid tenía un discurso: era hegemónico en España y sus jugadores copaban la selección. Además, como el Barça hoy, eran admirados en Europa por su juego. El madridismo estaba orgulloso de ellos. Hoy el Real Madrid tiene la plantilla más estratosférica que se puede imaginar y no reina en España, hace el ridículo en Europa y su presencia en la Roja, favorita para ganar el Mundial, es testimonial. El Madrid, al contrario que el Barça, se juega la vida este sábado, porque sin títulos no es nada.

En el Camp Nou la situación es del todo diferente. La comunión entre la plantilla y la afición es tan grande que los títulos son ya innecesarios. Este Barça ha sublimado el resultadismo –el gran cáncer de la historia barcelonista– hasta devenir en concepto, en símbolo, en emoción compartida. Se va al campo a disfrutar y, también, a sufrir, pero se sabe que, si se pierde, será por una buena causa, por una idea bella. Los culés siempre saldrán con la cabeza bien alta. Eso, para los que no somos del Barça, es lo que más envidiamos. Casi mataríamos por llegar a ese estadio de perfección.Por eso, sostengo que si la dinámica ganadora blaugrana dura un ciclo largo, pongamos de tres a cinco años, los cimientos del eterno rival se van a tambalear, y los viejos paradigmas y equilibrios históricos desaparecerán. Este Barça está en condiciones de capitanear una auténtica revolución en la hegemonía ibérica y, con la ayuda del Manchester, otro club-concepto, arrumbar a la vetusta aristocracia futbolística. ¿O acaso es casualidad la decadencia conjunta del Madrid, el Milan y el Liverpool, los tres equipos con más historial europeo? Y el Real Madrid se deberá reinventar. Primero, bajando al mundo de los mortales, y luego, buscando su acomodo en el nuevo escenario, donde cada club debe buscar su razón de ser al margen de los resultados, volviendo la mirada a su propietario, el aficionado.

Y para más inri esta estocada al madridismo se habrá consumado con un presidente independentista y un entrenador que conoce a Martí i Pol y promociona la lengua catalana en el mundo con más efectividad que el Institut Ramon Llull –con perdón de Bargalló–. La coincidencia –¿lo es?– no puede ser más estimulante para un país con tantos complejos. ¿No nos van a entender en catalán? ¿Van a pensar que mezclamos fútbol y política? Venga ya. Como si cada club no tuviese una historia que lo singulariza y lo hace único –fíjense en los diferentes orígenes de clubs de una misma ciudad, como el Celtic y el Glasgow Rangers, el Lazio y el Roma, Boca Juniors y River Plate–. Es en la calidad de ese relato de donde emana la fuerza de la marca del club. El Barça es lucha por la democracia (antifranquismo), por las identidades amenazadas (catalanismo), por la integración de los recién llegados (tolerancia), por la solidaridad con el tercer mundo (patrocinio de Unicef)...¿Qué es hoy el Real Madrid? Nada, solo sed de títulos. Un gigante a punto de caer.

Editorial de Alfredo Relaño del dia 12/04/10

El Madrid tiene dos problemas: el Barça y él mismo. El del Barça es inabordable, ahí no puede hacer nada. Durará lo que dure. El que sí debe tratar y analizar es el suyo propio, su desconcierto, que existe. El Madrid ha vivido de su convicción supremacista desde hace más de cincuenta años, y por primera vez veo tambalearse seriamente eso. Por primera vez veo en el ambiente madridista cierta convicción de que ha pasado algo que puede ser muy duradero. El Barça tiene la mano, porque tiene club, tiene cantera, tiene una idea. Y tiene gente muy buena al servicio de esa idea, desde Guardiola a Xavi o Messi.
El primer trabajo del Madrid es reconstruirse y redefinirse, dejar de dudar de sí mismo, escoger una idea, una línea, un entrenador al servicio de ella y respetarle seriamente. El que sea, desde luego, tendrá que tener un poder de liderazgo colosal. Y, en paralelo, convendría también tener la humildad de reconocer que al echar a Del Bosque y a su gente se arrancó una raíz y que eso habrá que repararlo alguna vez. El Barça es club, el Madrid no tanto. Hace años el Barça fichaba lo mejor (Maradona, Schuster, Cruyff...) pero el Madrid solía imponerse desde sus convicciones. Esas convicciones las tiene que recuperar.