El pujolisme
passarà a la historia per moltes coses,però sobretot per la política del peix
al cove. Si Deulofeu hagués viscut durant el pujolisme ens hagués explicat que
era un política lògica,temporal i sobretot destinada al fracàs. Tal com deia Salvador Cardús en un
article al Nacional.cat del Febrer del 2011:
“(...)En definitiva: la política de "peix al
cove" ha acabat sent sinònim d'impotència negociadora i, per tant,
expressió d'una recerca immediata de resultats, merament tàctica, sense
possibilitat o sense voluntat estratègica. Més aviat, doncs, hauríem hagut de
parlar de la política del "pa per a avui, fam per a demà", que és on
som exactament ara.”
“Aquesta setmana, quan
Artur Mas ha anat a Madrid, s'ha tornat a parlar de
la política de "peix al cove", i ho ha qualificat així el mateix
govern. Ha estat un gest, efectivament, d'impotència negociadora. Hi ha anat
amb les orelles més que plegades, retallades.”
Recordem que aquesta
manera de fer ja era odiada per tothom, pels que volien mes autonomia o la
independència i sobretot des de el centralisme Madrileny,on era anomenat el “chantaje Nacionalista”. Ficant a Google
,”chantaje Nacionalista” trobem en
primer lloc un article del “gran “ José María Ansón del Juny del 2014 al diari el Imparcial:
“El diario "El Mundo" relaciona hoy, en un
excelente informe, las concesiones que los Gobiernos de González, Aznar y
Zapatero han hecho a los nacionalistas catalanes con el fin de conseguir el
voto de sus escaños, bien para la investidura, bien para la aprobación de los
presupuestos. Es el chantaje nacionalista. La voracidad de los partidos
catalanes carece de límites”
Per això en l’època
d’Aznar sobretot ja es va dir que ja n’hi havia prou d’aquest color,ni estat de
les autonomies ni res,recentralització pura i dura. Van passar de parlar català
en la intimitat sense majoria absoluta a que ens titllessin de Nazis..tot això amb un espai de 4 anys...
Encara ara es parla de canviar la llei electoral per evitat aquest “mal” que
afecta Espanya des de fa temps. Com ja hem dit,aquesta “fase” de peix al cove
també ens la explica Deulofeu:
“Quan existeix un esperit liberal,ja no existeix esperit
imperialista,i,per tant,automàticament,queda establert un règim de respecte
mutu,però quan es porta arrelat un
esperit imperial,els tractes de llibertat condicionada no produeixen efecte (estat de les autonomies),per tal com el poble dominador és incapaç
de comprendre que el poble sotmès pugui realitzar res que no sigui amb el seu
consentiment i sota la seva iniciativa,i així ens trobem que,amb la llibertat condicionada concedida en un
moment difícil pel poble imperial, (que jo aquí identificaria amb el
període de la transició),és pràcticament
abolida a penes les circumstàncies tornen a ésser favorables al poble
dominador. Els fets històrics ens
demostren a cada moment com les autonomies filles dels regateig fracassen;els
pobles amb plena consciència nacional no poden suportar tuteles,de la mateixa
manera que els pobles amb afanys imperialistes són incapaços de sostreure’s a l’instin
dominador. Són dos esperits incompatibles,que solament poden quedar harmonitzats
donant al poble renaixent la sensació de viure en un règim d’absoluta
llibertat,i al poble dominador el convenciment que s’ha acabat en absolut la
seva sobirania. Amb aquestes condicions,els dos pobles poden entendre’s.
Faltant aquestes circumstàncies,no és possible un règim de convivença.
(...)En els moments actuals,fatalment,el poder central ha
d’anar perdent la sobirania,que aniran recobrant les nacionalitats hispàniques
fins avui sotmeses a Castella. Si el
poder central es dona compte d’aquesta veritat,podem tots plegats evitar-nos
molts disgustos i anar paulatinament cap a la confederació de Repúbliques
Ibèriques. Si la lliçó que ens dóna la història no fos aprofitada, o bé malgrat
aquesta lliçó l’esperit centralista fos superior a l’esperit liberal,llavors no
es faria altra cosa que posar en perill la Confederació Ibèrica,i no dubti
Castella que si això succeís ella fora la que en sortiria més perjudicada.”
Catalunya i l’Europa futura pàgs 81-82. (1978)
Tornant a la premsa
actual no era d’estranyar trobar un article del dia 27 d’octubre,dia de la
proclamació de la República Catalana titulat La fi del Pujolisme, de
l’Enric Vila al Nacional.cat on donava la raó a Deulofeu, cito textualment part de
l’article:
“El president Puigdemont va acabar
de liquidar ahir el pujolisme amb els darrers cops de volant que va fer per
intentar un pacte d'última hora amb l’Estat. Tota una cultura política va morir
ahir gràcies a la desafortunada actuació que el president de la
Generalitat va tenir amb el seu intent de trair el mandat de l’1 d’octubre
a canvi de concessions que li permetessin salvar el seu partit d’una debacle
sense pal·liatius.
Trencat per les pressions que li
demanaven convocar eleccions autonòmiques amb l’excusa de l’article 155,
Puigdemont va posar en evidència fins a quin punt l’autogovern és un instrument
de l’Estat espanyol. Incapaç de superar
una cultura política que traficava amb els sentiments dels catalans a base
de demonitzar Espanya per poder fer-li xantatge, Puigdemont es va trobar atrapat entre els clams del carrer i la
intransigència del PP.” o sigui
atrapat entre la Catalunya renaixent i la intransigència del Centralisme
Madrileny,successos que toquen per fase histórica….
Demostrant així que “ Els fets històrics ens
demostren a cada moment com les autonomies filles dels regateig fracassen;els
pobles amb plena consciència nacional no poden suportar tuteles,de la mateixa
manera que els pobles amb afanys imperialistes són incapaços de sostreure’s a
l’instin dominador”.
En el paràgraf citat anteriorment per Deulofeu hem esmentat; “Si el poder central es dona compte d’aquesta veritat,podem tots
plegats evitar-nos molts disgustos”. Doncs bé,
escric aquest article quan ahir la jutgessa Lamela va enviar a la presó sense
fiança al vicepresident Junqueras i a 7 consellers,tot això mentrestant El
President de la Generalitat Carles Puigdemont i 4 consellers més estàn a
l’exili a Brussel·les-les..però això ja ho comentarem en un altra entrada...
