Deulofeu i la política del "peix al cove".

El pujolisme passarà a la historia per moltes coses,però sobretot per la política del peix al cove. Si Deulofeu hagués viscut durant el pujolisme ens hagués explicat que era un política lògica,temporal i sobretot destinada  al fracàs. Tal com deia Salvador Cardús en un article al Nacional.cat del Febrer del 2011:

                                              

 “(...)En definitiva: la política de "peix al cove" ha acabat sent sinònim d'impotència negociadora i, per tant, expressió d'una recerca immediata de resultats, merament tàctica, sense possibilitat o sense voluntat estratègica. Més aviat, doncs, hauríem hagut de parlar de la política del "pa per a avui, fam per a demà", que és on som exactament ara.”

“Aquesta setmana, quan Artur Mas ha anat a Madrid, s'ha tornat a parlar de la política de "peix al cove", i ho ha qualificat així el mateix govern. Ha estat un gest, efectivament, d'impotència negociadora. Hi ha anat amb les orelles més que plegades, retallades.”

Recordem que aquesta manera de fer ja era odiada per tothom, pels que volien mes autonomia o la independència i sobretot des de el centralisme Madrileny,on era anomenat el “chantaje Nacionalista”. Ficant a Google ,”chantaje Nacionalista” trobem en primer lloc un article del “gran “  José María Ansón del Juny del 2014 al diari el Imparcial:

“El diario "El Mundo" relaciona hoy, en un excelente informe, las concesiones que los Gobiernos de González, Aznar y Zapatero han hecho a los nacionalistas catalanes con el fin de conseguir el voto de sus escaños, bien para la investidura, bien para la aprobación de los presupuestos. Es el chantaje nacionalista. La voracidad de los partidos catalanes carece de límites”

Per això en l’època d’Aznar sobretot ja es va dir que ja n’hi havia prou d’aquest color,ni estat de les autonomies ni res,recentralització pura i dura. Van passar de parlar català en la intimitat sense majoria absoluta a que ens titllessin  de Nazis..tot això amb un espai de 4 anys... Encara ara es parla de canviar la llei electoral per evitat aquest “mal” que afecta Espanya des de fa temps. Com ja hem dit,aquesta “fase” de peix al cove també ens la explica Deulofeu:

                                         

                                                                  

“Quan existeix un esperit liberal,ja no existeix esperit imperialista,i,per tant,automàticament,queda establert un règim de respecte mutu,però quan es porta arrelat un esperit imperial,els tractes de llibertat condicionada no produeixen efecte (estat de les autonomies),per tal com el poble dominador és incapaç de comprendre que el poble sotmès pugui realitzar res que no sigui amb el seu consentiment i sota la seva iniciativa,i així ens trobem que,amb la llibertat condicionada concedida en un moment difícil pel poble imperial, (que jo aquí identificaria amb el període de la transició),és pràcticament abolida a penes les circumstàncies tornen a ésser favorables al poble dominador. Els fets històrics ens demostren a cada moment com les autonomies filles dels regateig fracassen;els pobles amb plena consciència nacional no poden suportar tuteles,de la mateixa manera que els pobles amb afanys imperialistes són incapaços de sostreure’s a l’instin dominador. Són dos esperits incompatibles,que solament poden quedar harmonitzats donant al poble renaixent la sensació de viure en un règim d’absoluta llibertat,i al poble dominador el convenciment que s’ha acabat en absolut la seva sobirania. Amb aquestes condicions,els dos pobles poden entendre’s. Faltant aquestes circumstàncies,no és possible un règim de convivença.

(...)En els moments actuals,fatalment,el poder central ha d’anar perdent la sobirania,que aniran recobrant les nacionalitats hispàniques fins avui sotmeses a Castella. Si el poder central es dona compte d’aquesta veritat,podem tots plegats evitar-nos molts disgustos i anar paulatinament cap a la confederació de Repúbliques Ibèriques. Si la lliçó que ens dóna la història no fos aprofitada, o bé malgrat aquesta lliçó l’esperit centralista fos superior a l’esperit liberal,llavors no es faria altra cosa que posar en perill la Confederació Ibèrica,i no dubti Castella que si això succeís ella fora la que en sortiria més perjudicada.”

Catalunya i l’Europa futura pàgs 81-82. (1978)

                                                                                                         

Tornant a la premsa actual no era d’estranyar trobar un article del dia 27 d’octubre,dia de la proclamació de la República Catalana titulat La fi del Pujolisme, de l’Enric Vila al Nacional.cat on donava la raó a Deulofeu, cito textualment part de l’article:

“El president Puigdemont va acabar de liquidar ahir el pujolisme amb els darrers cops de volant que va fer per intentar un pacte d'última hora amb l’Estat. Tota una cultura política va morir ahir gràcies a la desafortunada actuació que el president de la Generalitat va tenir amb el seu intent de trair el mandat de l’1 d’octubre a canvi de concessions que li permetessin salvar el seu partit d’una debacle sense pal·liatius.

Trencat per les pressions que li demanaven convocar eleccions autonòmiques amb l’excusa de l’article 155, Puigdemont va posar en evidència fins a quin punt l’autogovern és un instrument de l’Estat espanyol. Incapaç de superar una cultura política que traficava amb els sentiments dels catalans a base de demonitzar Espanya per poder fer-li xantatge, Puigdemont es va trobar atrapat entre els clams del carrer i la intransigència del PP.” o sigui atrapat entre la Catalunya renaixent i la intransigència del Centralisme Madrileny,successos que toquen per fase histórica….

Demostrant així que “ Els fets històrics ens demostren a cada moment com les autonomies filles dels regateig fracassen;els pobles amb plena consciència nacional no poden suportar tuteles,de la mateixa manera que els pobles amb afanys imperialistes són incapaços de sostreure’s a l’instin dominador”.

                                         

En el paràgraf citat anteriorment per Deulofeu hem esmentat; “Si el poder central es dona compte d’aquesta veritat,podem tots plegats evitar-nos molts disgustos”. Doncs bé, escric aquest article quan ahir la jutgessa Lamela va enviar a la presó sense fiança al vicepresident Junqueras i a 7 consellers,tot això mentrestant El President de la Generalitat Carles Puigdemont i 4 consellers més estàn a l’exili a Brussel·les-les..però això ja ho comentarem en un altra entrada...