Parlar de provincialisme tractant del renaixement català, és cloure els ulls a l’evidència o dur-los tapats per la passió: no ens sentim el uns als altres ; i no ens sentim perquè en les entranyes dels dos pobles hi palpiten ànimes diferents i oposades. Les províncies, en la vida de les societats, res signifiquen:són trama de la xarxa administrativa,són agrupacions arbitràries de la burocràcia que explota la cosa pública, fetes a posta per facilitar l’explotació;divideixen la capa d’escuma que va per sobre; són pintures sobre un cos viu que no passen de l’epidermis. Res de provincialisme tractant-se de la nostra causa. La nacionalitat catalana és un organisme social complet i autònom, per sobre del qual, en l’ordre de la naturalesa, no s’aixeca més que la societat total dels pobles. No ens movem per esperit de província (perquè les províncies, d’esperit, no en tenen), sinó per esperit de poble, per impulsos de raça; no aspirem a ésser diferents:ho som; i perquè ho som treballem en sentit diferent del que voldrien els espanyols castellans, que, també perquè són diferents de nosaltres, van per diferents dreceres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada