Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dimecres, 10 de febrer del 2010

Inesperado???Deulofeu i l'imperi de Moscou.


Este escrit va en 3 mesos de retard pero bueno, mes val tard que mai. Compro "La Aventura de la Historia" nº 133 del Novembre del 2009,. En primer lloc perquè sortia un reportatge sobre Joseph Goebbels, persona amb la qual juntament amb Hitler el Nazisme mai hagués “triomfat”, ministre de propaganda Nazi, i segona perquè volia veure com contaven 2 successos que Deulofeu ja havia deixat constància en la seva obra la matemàtica de la historia, i que segur que molts que ja coneixien l’obra de Deulofeu es van quedar estorats de veure la precisió matemàtica de les seves prediccions. Com que últimament no tinc ganes d’escriure transcriure directament dels seus llibres i així m’estalviaré temps. També ficaré tot lo que va dir d’Alemanya ja que tot lo que va predir s’ha complert , la reunificació de les 2 alemanyes i el motor econòmic que estava predestinada a ser d’Europa. Dit això als anys 50 deu tenir algun mèrit:

He titulat inesperado aquest escrit, perquè la revista diu “ el inesperado hundimiento del socialismo real entre 1989 y 1991....” si coneguéssiu l’obra de Deulofeu, de coses inesperades n’hi ha poques...

LA PAU AL MON PER LA MATEMATICA DE LA HISTORIA (1951)


L’IMPERI DE MOSCOU:

En canvi l’imperi Rus , que evoluciona quasi paral·lelament a l’Imperi Espanyol (aquest el considero constitut l’any 1479, mentre que el rus es constituí l’any 1450), pel fet d’esser un imperi continental, , tot i haver entrat des de l’any 1805 en la seva decadència, aquesta no es fa visible amb una pèrdua colonial perquè les seves parts unides directament al cos de l’imperi fins al moment de la seva desintegració total. Hem estudiat precisament un altre imperi continental, l ‘Imperi Persa, i hem vist com, en efecte, es mante integrament fins el dia que Alexandre el Gran l’enfonsa definitivament en poques hores. Doncs be, EL MATEIX PASSARA AMB L’IMPERI RUS, I EN CANVI FINS AL DARRER MOMENT DONARA LA IMPRESSIO DE TRACTAR-SE D’UN COS UNIFORME I PODERÓS. (Pags, 217-218)

"La caiguda dels tsars i la implantació del regim comunista, o sia de la unió de repúbliques Socialistes Soviètiques, es un nou pas cap a la disgregació interior, que no es farà efectiva fins a l’enfonsada fulminant de l’imperi de Moscou en les proximitats de l’any 2000." (Pag 221). (Va anar de 9 anys)


“... Això es el que escrivíem fa dinou anys (1951, el meu llibre es una reedició de l’any 1970). En aquells moments també dèiem que l’U.R.S.S era un imperi que estava arribant a la fi de la seva vida i que la seva desintegració ha de tenir lloc en les proximitats de l’ant 2000, es a dir D’ACÍ A UNS TRENTA ANYS. SI ELS DIRIGENTS RUSSOS DINOU ANYS ENRERA HAGUESSIN CONEGUT LA LLEI DE LA HISTORIA, HAURIEN POGUR EVITAR ELS DRAMES DE HONGRIA I TXECOSLOVAQUIA, I ENLLOC D’OPOSAR-SE A SANG I FOC ALS DESIGS D’ALLIBERAMENT D’AQUEST POBLES. ELS HAURIEN FACILITAT L’EVOLUCIÓ CAP A UN REGIM CADA VEGADA MES GRAN DE LLIBERTAT I D’AQUESTA MANERA HAURIEN EVITAT LA TRAGEDIA ; PUIX QUE AMB TRAGEDIA O SENSE , L’ALLIBERACIÓ D’AQUESTS POBLES HA DE TENIR LLOC FATALMENT EN LES PROXIMITAS DE LA DATA INDICADA.

"Si Rússia conegués la llei de la historia, assabentada que els pobles eslaus van cap a un regim de fraccionament demogràfic, en comptes d’entestar-se a mantenir un regim ferri s’aniria adaptant cap a la nova organització política que finalment ha de venir" Pag 226



VOLUM 8 DE LA MATEMATICA DE LA HISTORIA “ La segona onada imperial a Europa: Imperis Turc , Austríac, Espanyol, Portuguès , Francès, Angles , Holandes i Alemany”

“...El comunisme, a excepció dels països satèl·lits que ja es troben avui sota la seva influencia, no s’implantarà en cap altre poble d’Europa. L’U.R.R.S., enlloc de seguir una via imperialista va cap a la desintegració” Pag 361, i pag 18 de la Pau al mon per la matemàtica de la historia edició de l’any 1951

“Acabem d’exposar les prediccions que fèiem l’any 1951 sobre el que passarà a Europa i a Amèrica. Fins ara (1976) s’han acomplert plenament les que férem sobre França i Anglaterra i sestant acomplint les que férem sobre l’imperi alemany. Falten acomplir-se les prediccions sobre l’U.R.R.S.. (Llàstima que Deulofeu va morir l’any 1978 i no ho va veure.)



El pròxim dia les prediccions que s’han complert sobre l’imperi Alemany, de moment aquí va un tast.

“ALEMANYA ES TROBA EN PLENA RECUPERACIO I CONTINUARA EL SEU PROCES ASCENDENT DEL QUAL L’ASPECTE POLITIC MES IMPORTANT I IMMEDIAT SERA LA REUNIFICACIO DE LES DUES ALEMANYES, FET QUE OCORRERA ALS VOLTANTS DE L’ANY 2000, ALHORA QUE ES DESINTEGRARA L’IMPERI DE L.U.R.R.S Pag 369.


Profetic!!!
Si voleu saber mes sobre Deolofeu,al meu bloc tinc 9 entrades sobre ell, i al web: deulofeu.org.

dijous, 21 de gener del 2010

I li demanes a Bono???????



Llegeixo als titulars d’Esquerra.cat: El secretari general i portaveu al Congrés d'Esquerra, Joan Ridao, ha adreçat una carta al president del Congrés, José Bono, demanant formalment que 'disposi d'allò necessari' per procedir a 'la substitució' de l'exemplar de la Constitució amb símbols franquistes de l'Eurocambra per un altre que 'no només representi el parlamentarisme de l'Estat espanyol sinó també els principis democràtics que el sustenten'

I jo em pregunto; i li demanes a Bono? Que no t’en recodes que va passar l’ultim cop que li vau demanar que retires els 3 retrats franquistes que s’exibeixen a la cambra baixa? Pel que respecta a Bono i la encara presencia de simbols franquistes a l’estat Espanyol la meva opinio ja la vai dir fa temps en aquest bloc, concretament el 16 de setembre de l'any passat, i com que encara no ha canviat ni la meva opinio, ni el feixisme del “senyor” Bono i encara menys la de l'Estat Espanyol, la recordo:




Que el PSOE, i el PP són 2 cares de la mateixa moneda, això ja ho sap quasi tothom, i ara no descobrirem res. Tot i que el ministre Clos a Ca Don Ventura de Flix, va dir que "es tenia que ser un curt de vista per no adonar-se de lo diferents que eren!!!! "Tots sabem l’afició de segons quins polítics a mentir i més en eleccions. Jo mateix vaig fer una entrada on intentava demostrar amb 29 exemples que són 2 cares d’una mateixa moneda, i que de tant en tant sols canvien les formes, així com els del PP van de cara i sense por, sense enganyar a ningú, el PSOE, va de bo, i te la fot igualment. U exemple recent va ser a l’últim congrés del PSOE, alhora que deien que totes les llengües de l’estat són patrimoni d’Espanya i que es tenen que cuidar , te foten per decret la tercera hora de castellà!






D’exemples n’hi ha 400 més (l’estatut, Rodalies, Papers de Salamanca, finançament pel 9 d’agost....) l’últim cas sonat l’ha protagonitzat el senyor Bono.( aquell amic de l’amic Zapatero que ja va dir que com a president del Congrés no acceptaria l’ús del Català al congrés, tot i que estos són els nostres amics ,i a l’últim congrés del PSOE, van dir que les llengües són patrimoni de l’estat i que a sobre la sagrada constitució diu que La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección cosa que no he sabut veure en 30 anys, i menys encara amb manifestos que alerten del perill de la desaparició del Castellà!) Dons bé el senyor Bono va dir que “Los retratos no se van a quitar!”, referint-se als cuadres dels 3 presidents Franquistes que s’exhibeixen a la cambra baixa., (Esteban Bilbau, Antonio Iturmendi i Alejandro Rodríguez Valcárcel.). Jo voldria recordar que el PSOE va fer molt soroll amb una “Ley de memòria histórica”, per acabar dient que els judicis sumaríssims no eren legítims ,però continuaven sent legals!!!, com si fes falta fer una llei per dir una cosa tant obvia!!!!








I quin són els motius que esmenta? l´’únic que no pare de dir la gent com un lloro: “porque forman parte de la historia de España” .... i que vol dir això, que una cosa pel sol fet de ser història no és pot condemnar? que no condemnen, els crims de l’alemanya Nazi, l’holocaust, la mort de religiosos a la guerra, l’esclavisme, l’apartheid, i seria inimaginable un monument que honressin tots aquest assassins que s’imposaven per mitjà de la injustícia , el crim, la tortura i la repressió? Que van manar a base de terrorisme d’estat?Aquest retrats han d’estat justament a la cambra baixa que en teoria es considera la representació directa del poble?






Que fan allí retrats de gent que provoca cops d’estats per enderrocar governs legítims triats lliurement pels ciutadans? De gent que són enemics de la democràcia i governen per mitjà de règims totalitaris i feixistes?Es mereixen el mateix rang i reconeixement els defensors de la democràcia que els enemics d’aquesta?És lògic ficar al mateix nivell botxins i víctimes? Assassins i assassinats? Torturadors i torturats? Perseguidors i perseguits? És lògic dir a les societats i a les generacions futures que un dictador i una dictadura no és poden condemnar? Que fins i tot és poden sentir orgullosos de ser part d’aquesta maquinària repressiva? Quins valors transmeten a la societat com a país? Que és poden fer cops d’estat impunement , pots passar-te pel forro la voluntat d’un país que tot i així seràs recordat i exaltat a la casa del poble? Que pots lluitar contra la democràcia i tot i així ser recordat per aquest mateix fet? Que pots perseguir, matar, afusellar, depurar, empresonar, i tot i així seràs recordat en un dels temples de la democràcia? Així s’eviten futurs cops d’estats? O afavoreixes que tornin a passar els mateixos crims i que tot un país torni a la foscor i a la repressió 40 anys més? No fomentes així l’aparició de líders demagògics, com Haider,Lepen, Bush i Aznar? Així donen exemple com a país? Com a governants? Així dones exemple de bon govern i sentit comú? Així formem ciutadans lliures? Així defensem la democràcia? Passant per alts els crims del seus enemics? Així defensem la llibertat de tot un país? La justícia? La política? El bé comú? No estem maquillant i traient importància a atrocitats que van passar per a que tornin a passar?






Us imagineu un monument a l’esclavatge als estats del sud dels E.U.A? o al Congo?O els retrats de Hitler, Himmler i Goebbels a la seu del govern Alemany? O un bust del Doctor mort al mig de Berlín? O un a l’apartheid al mig de Johannesburg? I que un cop preguntéssim , com és que honreu aquesta gent, aquí precisament la gent d’aquest país contestés, o és que és història...!! que pensaríeu, que estan bojos no? Doncs així és Espanya!! Retrats franquistes a la cambra baixa , i dictadors s a cavall per places de mig país....ens escandalitza quan veiem esvàstiques a Alemanya, i amb “ el yugo i las flechas” no passa absolutament res.






Així el PSOE dignifica tots els seus militants, simpatitzants, i votants que va afusellar Franco, i que van lluitar per la República i la democràcia?
Recordem que fins i tot el Parlament Europeu va condemnar el Franquisme.
Queda demostrat per enèsima vegada que els Espanyols primer són Espanyols i després de dreta o d’esquerra , continua tenint vigència la frase de Fuster,” no hi res més semblant a un Espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres”Només pot estar en contra de la retirada de símbols aquell qui comparteix els mateixos valors que el dictador, causes , motius, i mètode. Estar clar que han pogut més el gens falangistes del seu pare que el seu sentit comú i la seva moral. "Senyor" bono, aquets retarts com a història que són tindrien que estar en un museu, si no els treu del lloc on estan l'únic que estar fent és enaltir-los!! Li tindrie que fer vergonya, però que és pot esperar d'un personatge com vosté?
La meva opinó sobreel tema tambe la trobareu a :


P.D. No puc ficar accents.

dijous, 14 de gener del 2010

14/6/ 1925 - 13/5/2009.Xiulades a l'estat opressor.

Com tothom sap la història és la cosa més cíclica que hi ha .Avui ficarem l’exemple de 2 manifestacions del Barcelonisme en contra de l’estat Espanyol, una en plena dictadura de Primo de Rivera i l’altra sota la Monarquia del Borbó ficat a dit per un altre dictador, Francisco Franco Bahamonde. Com podem llegir al llibre ”El Barça i el Franquisme” de Carles Santacana i Torres:

La dictadura de primo de Rivera,amb el propòsit d’acabar amb el catalanisme, no va enllestir la feina amb la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya, sinó que va topar lògicament amb diverses institucions ciutadanes clarament identificades en aquest sentit,entre les quals hi havia el Barça. A banda de qüestions menors, l’incident més important va ser l’ordre governativa de tancament de l’entitat, com a represàlia pels xiulets que el públic va dedicar a l’himne Espanyol. L’incident es va produir en un partit d’homenatge a l’orfeó Català que jugaven el Barça i el Júpiter, campions, respectivament, de primera i segona categoria del Campionat de Catalunya. En aquella conjuntura, al juny del 1925, la dictadura ja havia suspès definitivament la Mancomunitat, i era vista a Catalunya com un règim absolutament anticatalà.

El més trist de la xiulada és que tal com diu en aquest vídeo, degut a aquest ate el règim va “convidar “ al president Joan Gamper a sortir del país. Al cap de 6mesos li van dir que el deixarien tornar amb la condició que no tornés a presidir el Barça,ja que el van acusar com a màxim responsable de la xiulada i de separatista.


dijous, 7 de gener del 2010

L'equip de rugbi de la Catalunya Nord lluirà la marca Catalunya a les samarretes


Fins al 30 de juny de 2010, els jugadors del primer equip de la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà (USAP) lluiran a les seves samarretes la marca turística Catalunya gràcies a l'acord que signen avui el president del Comitè Executiu de Turisme de Catalunya, Joan Carles Vilalta, i el president de la USAP, Paul Goze.



Coincidint amb l'acte de signatura i amb l'estrena del nou equipament en el partit oficial que enfrontarà el Toulouse amb el club de rugbi de la Catalunya Nord, Joan Carles Vilalta, director general de Turisme del Departament d'Innovació, Universitats i Empresa, presentarà la destinació catalana a l'Estadi Municipal de Toulouse davant d'una trentena de representants del sector professional, turoperadors i mitjans de comunicació francesos. En aquest acte, també hi seran presents el subdirector de Turisme de Catalunya, Patrick Torrent; el director del Centre de Promoció Turística de Catalunya a França, David Miró; així com dos dels jugadors internacionals del club de Perpinyà, Jérome Shuster i David Mélé.



La USAP és l'actual campió de la lliga francesa de rugbi i un dels equips més populars i televisats a França. L'equip de Perpinyà sempre ha projectat la seva catalanitat, que es fa palesa, per exemple, en el seu himne, l'Estaca, la cançó de Lluís Llach.A més del logotip de Catalunya a la samarreta, l'acord signat preveu l'organització de presentacions turístiques a quatre de les ciutats on jugui la USAP que destaquin com a emissores de turistes cap a Catalunya. Aquestes presentacions comptaran amb la presència d'alguns dels jugadors més mediàtics de l'equip.


A més d'aquestes accions promocionals, també es projectarà un vídeo turístic sobre Catalunya abans de cada partit a l'Estadi Aimé Giral i la marca Catalunya tindrà una forta presència al camp, a les entrades i altres materials promocionals de la USAP, i al web del club. Cal destacar que la majoria de turistes francesos que arriben a Catalunya vénen de les regions del centre-sud de França i les de l'àrea metropolitana, precisament les zones on el rugbi és més popular.



Un dels objectius de Turisme de Catalunya és reforçar la promoció de Catalunya en els mercats de proximitat, especialment en el francès. França és el primer mercat emissor de turistes estrangers cap a Catalunya amb 4,2 milions de turistes anuals.



Durant aquest any 2009, Turisme de Catalunya ja ha organitzat un important pla d'accions promocionals al sud de França que continuarà fins al 2011 a la regió francesa de Midi Pyrénées, Rhône-Alpes, Languedoc Roussillon i a la zona de París-îlle de France per seguir fidelitzant els turistes francesos que visiten Catalunya.Algunes d'aquestes accions compten amb la col·laboració dels ens turístics de les regions franceses esmentades, i s'emmarquen dins la nova dimensió europea de l'Euroregió Pirineus Mediterrània, per tal de promoure els nombrosos atractius turístics comuns: cultura, gastronomia, natura i medi ambient, així com escenaris significatius com són els Pirineus, compartits per ambdós territoris.


Extret del butlletí digital d'ERC.

dilluns, 4 de gener del 2010

2 de Gener de 1984. Ens deixa Sebastià Juan Arbó.


Aquest escrit el vaig escriure fa uns 8 anys a la Veu de Flix en commemoració del centenari del seu naixement . El torno a ficar perquè un 2 de gener de 1984 ens va deixar a l’edat de 81 anys.




SEBASTIÀ JUAN ARBÓ.



Aquest any s’ha celebrat el centenari del seu naixement i la editorial proa ha reeditat recentment 2 títols seus: Camins de nit, i l´inútil combat. A més , tots recordem l’exposició que es va fer a caixa Tarragona durant els dies de Mostra Flix. També els mes grandets recordaran que l’any 1955 en “ el dia del libro”, la mateixa Caixa Tarragona va regalar un exemplar del famós i colpidor “Terres de l´Ebre.



Més que escriure sobra la persona o l’obra de Sebastià Juan Arbó tindríem que escriure i pensar sobre els personatges que surten a les seves novel·les. Si algun escriptor ha volgut fer un homenatge a la seva terra i a la seva gent, aquest només pot ser Sebastià Juan Arbó, juntament amb Jesús Montcada amb la seva Mequinensa natal.




Es dels pocs escriptors que no fa un relat de la quotidianitat del seu temps, no vol recrear les costums i la manera de fer d’un medi, principalment fa un reconeixement a la gent que no el rep mai, als més desfavorits ignorants i humils, i sobretot als que pateixen, els desvalguts a les persones d’ànima esquinçada, a les persones solitàries perseguides per tots , fins i tot per la vida. Un homenatge al “sofriment ocult”. Tot i que va anar a viure a Barcelona, les obres amb les quals es volia obrir camí com a novel·lista van ser L ´ínutil combat, primera en ser publicada, i Terres de l´Ebre que aquesta havia estat la primera en escriure. Tota la seva obra o quasi tota està impregnada del patiment d’uns personatges que podrien ser perfectament reals. Tos els relats són de circumstàncies generalment adverses, injustes i sovint dramàtiques. Fins i tot devegades arribem a pensar que no hi ha ni esperança. No es limita a enumerar les injustícies que pateix la gent, sinó com les viuen i les senten les persones de l’època des de els fons del cor, amb tots els seus defectes i prejudicis. Mes que fer una descripció del seu caràcter fa una descripció de la humiliació d’uns personatges vençuts per l´injustícia del medi, on el seu destí es la solitud més absoluta, causa generalment d’una profunda incomprensió,” d’una fúria incomprensible de la gent” una incomprensió voluntària pels altres, per covardia i prejudici social. Sempre ens evoca la situació des de el patiment inhumà del qual solen ser víctimes els seus personatges. El final d’aquests sol ser la solitud. Una solitud pel sol fet d’existir o intentar ser un mateix,una cosa a la qual ja ha renunciat tothom. De fet la gent ja ha renunciat a tot. Un temps on la compassió i la pietat estaven prohibides i es difícil diferenciar els homes de entre les bèsties. Unes terres on “el destí mai es cansava de pegar”En contadíssimes ocasions la vida se’ls va aparèixer com una cosa bella, i despertar-se dels patiments diaris era una quimera, i els límits de la maldat difícils de descriure.



Només pot fer aquests tipus de novel-les un escriptor que senti afecte i estima sincera per a la gent que comparteix la seva vida i un mateix estil de vida. Quants escriptors d’avui intentarien homenatjar els que no tenen veu?De tota aquesta quantitat d’injustícies només pot sortir una cosa,odi. No aquell odi que surt de la maldat, sinó de d’ignorància i de la covardia, fins i tot de l´inconscient. Recordem que sempre la llavor de la violència és la covardia i el falç orgull. En un medi on la gent només treballa per sobreviure es normal que les injustícies més absurdes siguin el pa de cada dia. I sobre qui es descarrega aquesta injustícia? Sobre els més dèbils, principalment dones i nens.



Els nens quasi bé no ho són mai , ja que quant ja sabent 4 lletres mal contades, a contar, i si els seus braços són prou forts aquests ja abandonen la casa per treballar de sol a sol unes terres que quasi sempre no són de la família, i difícilment o podran ser mai. I mai s ´acava de saber del tot que es millor si que les terres siguin seves o no. Ja que si volen “prosperar” una mica hauran de pagar un preu desorbitat per 2 pams de terreny i a sobre fer un esforç inhumà per mantenir-lo, una mala collita o una mala època fa que aquests s’hagin de vendre les terres per un preu irrisori. I quant passi això allí està el poderós per apropiar –se de les desgràcies dels dèbils. Aquells que sempre manaran faci el temps que faci. De fet la paraula prosperar està esborrada de la seva vida. Només esperen mantenir-se. A partir d’aquí la maldat de les persones es imprevisible i amb trets més cruels.



Els nens si que potser es poden permetre el luxe de tenir somnis, però durant un espai molt breu de temps, a mesura que es van fent grandets es donaran compte que tenir il·lusions es un privilegi de només uns quants, i que no esperin a viure sinó que a sobreviure. Aprenen més aviat “ a crucificar que ajudar”Sovint el seu infortuni es la conseqüència lògica de seguir les seves il·lusions. Aquest nens que enseguida s’han de fer homes a base de cops, ja des de molt petits es comencen a sentir sols, i davant tanta incomprensió l’únic que esperen es que l´infortuni no es fixi en ells. O segueixen el ramat ignorant seguint totes les seves maldats, o aquets els faran pagar cara la seva osadia de ser més valents que ells i seguir els seu propi camí. A aquests els tractaran de bojos, quant saben perfectament que els bojos són ells. Fins i tot la violència gratuïta dels seus “ progenitors” ja es descarrega a sobre d’ells de ben petits. Arriba un punt que ja no es pregunten ni el perquè de les pallisses. Aquest perquè no es contestat mai perquè no existeix. Aquesta violència neix fruit de l’amargor de l´existir, una amargor que necessita ésser expulsada. D’estima els homes fa temps que no en tenen i per lo tant no pot brollar del seu cor, però de covardia sí. I la covardia i la por només poden sortir amb violència. Aquesta incomprensió els fa solitaris, ressentits i desconfiats per a tota la vida.



Les dones ja són un món a part .Aquestes encara senten amor , sobretot amor per als fills. Més que estimar-los el que anhelen es protegir-los, de que? De la maldat innata de les persones, de la violència sense sentit d’uns personatges als quals aquesta ja els surt de manera inconscient. Fins i tot es una cosa normal. I es que aquests es el perill perpetu de l’home, que les situacions més cruels siguin vistes com a coses normals. Que una baralla ocasionada per un orgull de dèbils i covards acabi amb mort, es vista com a normal. En un medi així la crueltat de les situacions es imprevisible. Sempre que hi ha un temps breu de calma aquestes ja saben que l´infortuni està a venir. La calma mai es calma del tot , es una calma violenta com aquella calma de la mar que anuncia una tempesta terrible, aquella calma que fins i tot anuncia mort. Les dones a sobre tenen un problema afegit que hem sembla que avui en dia encara perdura. El sentit de culpabilitat. Sempre es senten culpables de tot:de la dissort del marit, del perill que pugui recaure sobre el seu fill, i fins i tot de la infelicitat pròpia.. La seva vida es un patiment continu. Són persones que ja han perdut tota esperança a ésser estimades, l’únic al que saben que poden aspirar és a sentir-se protegides. I també que la covardia de la gent transformada en llengua assassina i mentidora no recaigui sobre elles , encenent així els instints més baixos dels éssers humans. Davant la violència nocturna produïda per l’alcohol a la dona només li queda una frase, “en fer sol tot s’arregla” . Morts causades per les pallisses del seu home sempre n’hi ha alguna, devegades els veïns arribaven a temps per intervenir-hi però sinó..Hi ha bodes en les quals les dones anaven com”anyells al sacrifici”. Moltes de les dones acaben per tenir rostre sense edat. “podia ser molt gran o molt vella”.Tot això generalment causat pel treball intens al sol dels arrossars. La dona es l’únic ser amb prou valentia per preguntar-se “Que som sinyor”? I només de pensar- ho, això ja fa plorar. Res. Els estels que giren al cel sembla que no estiguin fets per a elles.



Tots pateixen en les seves novel-les? No, només uns quants, que als llibres quasi ni es nombren, Els senyor i la llei ( jutges, alcaldes policies ,clero...). Fins i tot aquests senyors s’han fet “rics inútilment” ( suposo que com ara). Els diners no els hi ha servit per fer-los feliços. Gent que sempre vivia lluny de la gent corrent, lluny de les injustícies diàries. Aquest sempre que es barregen amb el poble es per cometre les seves pròpies injustícies, això sí injustícies legals que solen ser les pitjors. Si una societat es medeix per les distàncies que hi ha entre els diferents estrats socials, aquella societat era quasi feudal. Uns tenien les terres i els altres les treballaven. Els pobres treballadors resaven per a no demanar favors a l’amo , ja que aquest li farà pagar un interès fora de les seves possibilitats. Sovint el fruit d’anys d’esforços els poderosos el robaven en dies. Els treballadors del camp encara, però els de les fàbriques difícilment són reconeguts com a persones, i les treballadores que no accedien als desitjos de l’amo ja podien plegar ,encara que aquestes estiguessin carregades de fills i l’home borratxo.



No es estrany que la guerra “incivil” de l’any 36 que ja es presagiava, tota aquesta violència absurda e innecessària explotés de la manera que ho va fer. Tots aquests ressentiments venjances i odis van sortit d’una manera difícil de preveure i d’imaginar .Les animalades més greus e inhumanes ja van trobar la justificació necessària.



Quant acabem de llegir un llibre de d´Arbó ens donem compte que estem obligats a seguir els nostres somnis , a fer el nostre camí. El que en aquell temps era una oportunitat remota per a uns quants, per a nosaltres es una obligació. Estem obligats a ser nosaltres mateixos i sobretot a fer-nos preguntes. El perquè dels nostres valors, i ritme de vida, sembla que inconscientment ho sabéssim tot, que ja està tot inventat. Ja no ens preguntem els perques de les coses, quan de l’única cosa de la qual podem estar segurs es que no sabem res ni de la nostra ànima ni de el nostre cor. Ja no ens preguntem el perquè de la nostra existència. Només ens fem preguntes en moments de crisi. Per això potser en tenim tants. Potser aquests només són fruit de la nostra ceguesa voluntària, per la nostra incapacitat per preguntar-nos que hi ha detrás de les coses.....



“ I moren i sense saviesa” Job

dimarts, 29 de desembre del 2009

La vanguardia 29/12/ 1978. Mort d'Alexandre Deulofeu.





Alexandre Deulofeu ha muerto


Ha dejado una extensa


obra de investigación
histórica y artística



Una destacada personalidad
da Figueres ha dejado de existir.
Alexandre Deulofeu había
tenido una influencia política
importante en esta ciudad, de
la que incluso fue alcalde durante
la guerra civil. Pero su
notabilidad se puso de manifiesto
en sus estudios históricos
y artísticos, donde volcó
su considerable fantasía apoyada
en una vastísima erudición.







A la edad de 77 años ha fallecido
repentinamente Alexandre Deulofeu,
hombre singular que ha brindado notables
y controvertidas teorías en
materia histórica, a ¡a que eplicaba
unos ritmos cíclicos de carácter matemático
para explicar el desarrollo
de la vida da los pueblos. Farmacéutico
y químico de carrera, ejerció como
profesor en la Universidad Autónoma
de Barcelona en los años anteriores
a la guerra civil. Depurado
al final de la misma, durante varios
años estuvo exiliado en Montpellier,
donde estudió arte y como fruto de
sus Investigaciones estableció la teoría,
publicada ya de retorno a su Empordá,
de que el arte románico nació
en Cataluña.


Producción literaria


Nacionalista radical, «l'apotecari de
Figueres» publicó varias obras basadas
en dicho determimsmo, que auguraba
para Cataluña próximos acon-
. teceres favorables, según la ley del
péndulo; aplicó en ello los planteamientos
históricos muy personales
plasmados en su «Matemática de la
historia», obra contenida en 17 volúmenes
para cuya publicación fundó
la Editorial Emporitana. También en
«u especialidad profesional como químico
fuá autor de varias obras para
la tarea docente universitaria. Los
títulos más destacados de su producción
escrita son: «Catalunya I
1'Europa política», «Catalunya 1932-
34», «Química estructural», «L'evolució
social-, «La «nergía atómica al
servicio da la química», «Europa al
desnudo», «L'Empordá, bressol de
l'art románic», «Catalunya, origen de
la pintura medieval», «L'Empordá-Rosselló,
bressol de l'escultura románica
», edemas do su «Matemática de
la historia», con «Lluita d'imperis»,
«Ncaimiento, grandeza y muerte de
las civilizaciones» y «Grandes errores
de la historia».
Recientemente Alexandre Deulofeu
efectuó un viaje a la República Argentina,
donde fue investido doctor
«honoris causa» y consiguió notables
éxitos como conferenciante en la exposición
de sus teorías históricas.
Ligado siempre a su tierra empordanesa,
había nacido en el pueblo de
l'Armentera y se estableció como farmacéutico
en Figueres desde su retorno
del exilio hace varios lustros.
El acto del sepelio tuvo efecto ayer,
por la tarde, en la capital de I 'Alt Empordá.
Hubo numerosa asistencia a
pesar de que la muerte del señor
Deulofeu era poco conocida debido a
que se produjo repentinamente y,
ahora, Figueres comienza a reaccionar
ante tan considerable pérdida.


El acto del sepelio



El extinto llevaba una temporada
con la salud algo deteriorada, pero
ei día 26 aún pasó el día en su masía
de Ordis y el 27 acudió, como de
costumbre, a su farmacia de Figueres.
Hacia las cinco de la tarde se
sintió mal y rápidamente entró en
estado de coma, falleciendo al cabo
de una hora a causa, al parecer, de
un edema pulmonar. Pese a la rapidez
de la muerte de Alexandre Deulofeu,
se enteraron suficientes personas
como para que en el funeral
estuvieran presentes antiguos miembros
de la CNT y de Esquerra Republicana
de Catalunya, consecuencia
de la personalidad política del fallecido.—
(Redacción y Nuria Munárriz.)

dimarts, 15 de desembre del 2009

Gent amb dignitat, sense Síndrome d'Estocolm.

Ja fa dies que va passar i tothom ho ha vist, les paraules de Pep Guardiola a Kiev sobre el Català. “Som un país amb llengua pròpia i quan sortim la utilitzem”.

Doncs bé, com era d’esperar la caverna ja ha saltat, sempre tan respectuosos per la diversiat de l’estat Espanyol i fonamentant la llibertat de les persones. A Intereconomía han escrit: Las lenguas se crearon como necesidad del ser humano de cooperar entre sí. El idioma une a las personas: he ahí su grandeza y su verdadera utilidad. El catalán no precedió a la existencia de los catalanes, como es obvio, ni el nahuatl a los aztecas. En algunos territorios del mundo, como Cataluña o Paraguay, han coexistido por siglos dos códigos de comunicación. Lo que debe considerarse una fuente de riqueza cultural, los necios o los amigos de la discordia la emplean como arma arrojadiza o como instrumento de separación entre las gentes. Qué estupidez.

Per això valtres en lo vostre afany de cooperació prohibiu al Congrès, a la que vosaltres anomeneu la casa de “todos los Españoles”, no parlar res que no sigui l’Espanyol.????? Prohibir el Català no és una esupidez????Prohibint el Català al Congrés no esteu uilizant el Castellà " como arma arrojadiza o como insttrumeno de separación enre las gentes???Que parlar en Català no és fuente de riqueza cultural??? Això és el vostre concepte de llibertat?? En canvi al parlament Català lo senyor Albert Rivera i els del PP poden parlar com vulguin, tan en català com en castellà, però mira tu, resulta que los catalans som los Nazis!!! e imposem llengües, som uns Talibans i coses d’aquestes, i en canvi la constitució i l’Estat Espanyol sòn garanst de lliberat...

Un altra de les tonteries que sempre s'havia dit desde les Espanyes, ere que l'èxit de Núzez es devia a que havia aconseguit que el barça fos apolític!! i per això havia aconseguit tants títols!! (li vaig sentir dir a Butanito al programa del centenari del Barça )quina "estupidez"! lo Barça més Catalanista de la història, ha aconseguit la millor temporada de la història...

Per acabar em quedo amb els aplaudiments dels periodistes de Ucraïna.