Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dijous, 25 d’octubre de 2007

Lo rei.



He rescatat un article que va fer Lluís Simon a la contraportada del 9 sobre lo rei del mambo i d'Espanya. Allí ens recorda que "Joan Carles I que ara fa cara de no haver trencat mai cap plat, va ser nomenat succesor del dictador el 1969,i durant tots aquells foscos anys de repressió va ser un còmplice de luxe, per exemple, de les 5 execucions del setembre de 1975 o de la ja coneguda de Salvador Puig Antic (1974). En aquells dos anys, precisament, el monarca substituïa el mateix Franco com a cap d'estat cada vegada que el dictador es posava malalt." També ens recorda que " aquest rei és, doncs, ho vulguin o no, el símbol més clar que encara sobreviu de la dictadura franquista"




També diu "I encara no he escrit ni una paraula de la injustícia ètica i democràtica que significa que hi hagi persones que neixin amb uns drets adquirits i que tinguin assegurada una vida a cos de rei - mai més ben dit- a costa dels contribuents. Qui accepti això que es miri al mirall, i probablement la image que hi veurà reflectida no és la d'algú que aspira a deixar un món millor als seus fills.






També ens recorda alguns exemples. "Irene Brown, l'any 1044, es va negar a cedir el seu seient a un home blanc als estats units. Allò era delicte, però aquell delicte va posar fi a una situació del tot injusta. I també va cometre un bon grapat d'accions punibles, segons la llei de l'època, l'escriptora anglesa Emmeline Pankhurst, fundadora del moviment per al sufragi universal. Gràcies a ella ara les dones poden votar. Els canvis no arriben mai per combustió espontànea"