Un articulista de l'e-notícies ens dona la raó als que pensem que, quant l'espanyolisme no s'en surt amb els prejudicis, recorren a la llei.
"Aquests senyors denuncien que Catalunya és una mena de dictadura sense llibertat però, arribat el moment, es presenten a les eleccions i les urnes els deixen al seu lloc. Ciutadans, 3 diputats sobre 135. I el PP, 15. Aquesta és la seva representativitat, i la resta són fantasies."
Com que no convencen i a les urnes no se’n surten, l’espanyolisme visceral no té altre remei que acudir a la imposició. És el que va anunciar diumenge el president del PP, Mariano Rajoy, quan va afirmar que, si es president, garantirà per llei el dret a usar i aprendre el castellà a totes les etapes de l’ensenyament. “Es necesario –va dir- garantizar la capacidad de las Cortes para regular la política educativa y lingüística".
Les intencions de Rajoy semblen clares: envair les competències de la Generalitat. És a dir: si la política lingüística que decideixen donar-se els catalans ells mateixos, de manera democràtica, no agrada a Madrid, cap problema: el PP la canvia des de Madrid. És la típica reacció de la impotència i l’autoritarisme. No cauré en la demagògia fàcil de dir que el PP vol emular la política lingüística de Franco, perquè no és cert. Però les declaracions de Rajoy tenen un punt de coincidència amb el dictador: la idea que la política lingüística de Catalunya s’ha de decidir a Madrid.
Aquí teniu l'article sencer de Francesc Puigpelat. L'article porta per títol, Rajoy el català i Franco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada