2 de Gener de 1984. Ens deixa Sebastià Juan Arbó.

Aquest escrit el vaig escriure fa uns 8 anys a la Veu de Flix en commemoració del centenari del seu naixement . El torno a ficar perquè un 2 de gener de 1984 ens va deixar a l’edat de 81 anys.

SEBASTIÀ JUAN ARBÓ.

Aquest any s’ha celebrat el centenari del seu naixement i la editorial proa ha reeditat recentment 2 títols seus: Camins de nit, i l´inútil combat. A més , tots recordem l’exposició que es va fer a caixa Tarragona durant els dies de Mostra Flix. També els mes grandets recordaran que l’any 1955 en “ el dia del libro”, la mateixa Caixa Tarragona va regalar un exemplar del famós i colpidor “Terres de l´Ebre.

Més que escriure sobra la persona o l’obra de Sebastià Juan Arbó tindríem que escriure i pensar sobre els personatges que surten a les seves novel·les. Si algun escriptor ha volgut fer un homenatge a la seva terra i a la seva gent, aquest només pot ser Sebastià Juan Arbó, juntament amb Jesús Montcada amb la seva Mequinensa natal.

Es dels pocs escriptors que no fa un relat de la quotidianitat del seu temps, no vol recrear les costums i la manera de fer d’un medi, principalment fa un reconeixement a la gent que no el rep mai, als més desfavorits ignorants i humils, i sobretot als que pateixen, els desvalguts a les persones d’ànima esquinçada, a les persones solitàries perseguides per tots , fins i tot per la vida. Un homenatge al “sofriment ocult”. Tot i que va anar a viure a Barcelona, les obres amb les quals es volia obrir camí com a novel·lista van ser L ´ínutil combat, primera en ser publicada, i Terres de l´Ebre que aquesta havia estat la primera en escriure. Tota la seva obra o quasi tota està impregnada del patiment d’uns personatges que podrien ser perfectament reals. Tos els relats són de circumstàncies generalment adverses, injustes i sovint dramàtiques. Fins i tot devegades arribem a pensar que no hi ha ni esperança. No es limita a enumerar les injustícies que pateix la gent, sinó com les viuen i les senten les persones de l’època des de els fons del cor, amb tots els seus defectes i prejudicis. Mes que fer una descripció del seu caràcter fa una descripció de la humiliació d’uns personatges vençuts per l´injustícia del medi, on el seu destí es la solitud més absoluta, causa generalment d’una profunda incomprensió,” d’una fúria incomprensible de la gent” una incomprensió voluntària pels altres, per covardia i prejudici social. Sempre ens evoca la situació des de el patiment inhumà del qual solen ser víctimes els seus personatges. El final d’aquests sol ser la solitud. Una solitud pel sol fet d’existir o intentar ser un mateix,una cosa a la qual ja ha renunciat tothom. De fet la gent ja ha renunciat a tot. Un temps on la compassió i la pietat estaven prohibides i es difícil diferenciar els homes de entre les bèsties. Unes terres on “el destí mai es cansava de pegar”En contadíssimes ocasions la vida se’ls va aparèixer com una cosa bella, i despertar-se dels patiments diaris era una quimera, i els límits de la maldat difícils de descriure.

Només pot fer aquests tipus de novel-les un escriptor que senti afecte i estima sincera per a la gent que comparteix la seva vida i un mateix estil de vida. Quants escriptors d’avui intentarien homenatjar els que no tenen veu?De tota aquesta quantitat d’injustícies només pot sortir una cosa,odi. No aquell odi que surt de la maldat, sinó de d’ignorància i de la covardia, fins i tot de l´inconscient. Recordem que sempre la llavor de la violència és la covardia i el falç orgull. En un medi on la gent només treballa per sobreviure es normal que les injustícies més absurdes siguin el pa de cada dia. I sobre qui es descarrega aquesta injustícia? Sobre els més dèbils, principalment dones i nens.

Els nens quasi bé no ho són mai , ja que quant ja sabent 4 lletres mal contades, a contar, i si els seus braços són prou forts aquests ja abandonen la casa per treballar de sol a sol unes terres que quasi sempre no són de la família, i difícilment o podran ser mai. I mai s ´acava de saber del tot que es millor si que les terres siguin seves o no. Ja que si volen “prosperar” una mica hauran de pagar un preu desorbitat per 2 pams de terreny i a sobre fer un esforç inhumà per mantenir-lo, una mala collita o una mala època fa que aquests s’hagin de vendre les terres per un preu irrisori. I quant passi això allí està el poderós per apropiar –se de les desgràcies dels dèbils. Aquells que sempre manaran faci el temps que faci. De fet la paraula prosperar està esborrada de la seva vida. Només esperen mantenir-se. A partir d’aquí la maldat de les persones es imprevisible i amb trets més cruels.

Els nens si que potser es poden permetre el luxe de tenir somnis, però durant un espai molt breu de temps, a mesura que es van fent grandets es donaran compte que tenir il·lusions es un privilegi de només uns quants, i que no esperin a viure sinó que a sobreviure. Aprenen més aviat “ a crucificar que ajudar”Sovint el seu infortuni es la conseqüència lògica de seguir les seves il·lusions. Aquest nens que enseguida s’han de fer homes a base de cops, ja des de molt petits es comencen a sentir sols, i davant tanta incomprensió l’únic que esperen es que l´infortuni no es fixi en ells. O segueixen el ramat ignorant seguint totes les seves maldats, o aquets els faran pagar cara la seva osadia de ser més valents que ells i seguir els seu propi camí. A aquests els tractaran de bojos, quant saben perfectament que els bojos són ells. Fins i tot la violència gratuïta dels seus “ progenitors” ja es descarrega a sobre d’ells de ben petits. Arriba un punt que ja no es pregunten ni el perquè de les pallisses. Aquest perquè no es contestat mai perquè no existeix. Aquesta violència neix fruit de l’amargor de l´existir, una amargor que necessita ésser expulsada. D’estima els homes fa temps que no en tenen i per lo tant no pot brollar del seu cor, però de covardia sí. I la covardia i la por només poden sortir amb violència. Aquesta incomprensió els fa solitaris, ressentits i desconfiats per a tota la vida.

Les dones ja són un món a part .Aquestes encara senten amor , sobretot amor per als fills. Més que estimar-los el que anhelen es protegir-los, de que? De la maldat innata de les persones, de la violència sense sentit d’uns personatges als quals aquesta ja els surt de manera inconscient. Fins i tot es una cosa normal. I es que aquests es el perill perpetu de l’home, que les situacions més cruels siguin vistes com a coses normals. Que una baralla ocasionada per un orgull de dèbils i covards acabi amb mort, es vista com a normal. En un medi així la crueltat de les situacions es imprevisible. Sempre que hi ha un temps breu de calma aquestes ja saben que l´infortuni està a venir. La calma mai es calma del tot , es una calma violenta com aquella calma de la mar que anuncia una tempesta terrible, aquella calma que fins i tot anuncia mort. Les dones a sobre tenen un problema afegit que hem sembla que avui en dia encara perdura. El sentit de culpabilitat. Sempre es senten culpables de tot:de la dissort del marit, del perill que pugui recaure sobre el seu fill, i fins i tot de la infelicitat pròpia.. La seva vida es un patiment continu. Són persones que ja han perdut tota esperança a ésser estimades, l’únic al que saben que poden aspirar és a sentir-se protegides. I també que la covardia de la gent transformada en llengua assassina i mentidora no recaigui sobre elles , encenent així els instints més baixos dels éssers humans. Davant la violència nocturna produïda per l’alcohol a la dona només li queda una frase, “en fer sol tot s’arregla” . Morts causades per les pallisses del seu home sempre n’hi ha alguna, devegades els veïns arribaven a temps per intervenir-hi però sinó..Hi ha bodes en les quals les dones anaven com”anyells al sacrifici”. Moltes de les dones acaben per tenir rostre sense edat. “podia ser molt gran o molt vella”.Tot això generalment causat pel treball intens al sol dels arrossars. La dona es l’únic ser amb prou valentia per preguntar-se “Que som sinyor”? I només de pensar- ho, això ja fa plorar. Res. Els estels que giren al cel sembla que no estiguin fets per a elles.

Tots pateixen en les seves novel-les? No, només uns quants, que als llibres quasi ni es nombren, Els senyor i la llei ( jutges, alcaldes policies ,clero...). Fins i tot aquests senyors s’han fet “rics inútilment” ( suposo que com ara). Els diners no els hi ha servit per fer-los feliços. Gent que sempre vivia lluny de la gent corrent, lluny de les injustícies diàries. Aquest sempre que es barregen amb el poble es per cometre les seves pròpies injustícies, això sí injustícies legals que solen ser les pitjors. Si una societat es medeix per les distàncies que hi ha entre els diferents estrats socials, aquella societat era quasi feudal. Uns tenien les terres i els altres les treballaven. Els pobres treballadors resaven per a no demanar favors a l’amo , ja que aquest li farà pagar un interès fora de les seves possibilitats. Sovint el fruit d’anys d’esforços els poderosos el robaven en dies. Els treballadors del camp encara, però els de les fàbriques difícilment són reconeguts com a persones, i les treballadores que no accedien als desitjos de l’amo ja podien plegar ,encara que aquestes estiguessin carregades de fills i l’home borratxo.

No es estrany que la guerra “incivil” de l’any 36 que ja es presagiava, tota aquesta violència absurda e innecessària explotés de la manera que ho va fer. Tots aquests ressentiments venjances i odis van sortit d’una manera difícil de preveure i d’imaginar .Les animalades més greus e inhumanes ja van trobar la justificació necessària.

Quant acabem de llegir un llibre de d´Arbó ens donem compte que estem obligats a seguir els nostres somnis , a fer el nostre camí. El que en aquell temps era una oportunitat remota per a uns quants, per a nosaltres es una obligació. Estem obligats a ser nosaltres mateixos i sobretot a fer-nos preguntes. El perquè dels nostres valors, i ritme de vida, sembla que inconscientment ho sabéssim tot, que ja està tot inventat. Ja no ens preguntem els perques de les coses, quan de l’única cosa de la qual podem estar segurs es que no sabem res ni de la nostra ànima ni de el nostre cor. Ja no ens preguntem el perquè de la nostra existència. Només ens fem preguntes en moments de crisi. Per això potser en tenim tants. Potser aquests només són fruit de la nostra ceguesa voluntària, per la nostra incapacitat per preguntar-nos que hi ha detrás de les coses.....

“ I moren i sense saviesa” Job