Esperant Puigdemont. (Catalunya 1932-1934)

Mentrestant estic esperant a Puigdemont a veure si convoca eleccions o fa la DUI, i veïent que a la Plaça de Sant Jaume hi ha algunes pancartes de traïdor l’únic que puc fer per calmar els nervis es rescatar aquest fragment del llibre de Deulofeu “Catalunya (1932-1934”) publicat l’any 1935.

                                                    

“De les diverses etapes per les quals passen els pobles,no hi ha cap dubte que les més riques en emoció,en vibració espiritual,en gestos emocionals,són les etapes renaixents. Veiem com el poble,sortint com de dintre una nebulosa d’indiferència,va plasmant la seva personalitat,va perfilant les seves característiques pròpies, que li han de donar la seva fisonomia inconfusible,i observem com aquesta plasmació té lloc a través d’una lluita intensa,lluita produïda pels elements interns que lluiten per manifestar-se contra l’atavisme d’aquelles parts que no han sentit dintre seu,encara, la primavera de la resurrecció. El poble lluita dintre ell mateix a través d’una guerra civil en què topen les ideologies més contraposades,els quals no es troben encara controlades per una consciencia prou forta;el poble renaixent lluita també amb les resistències externes i com els éssers novells,portats per una saba nova i amb vells ideals, amb més heroisme que amb possibilitats de triomf,lluita a cara oberta a pesar de l’imminent fracàs.”

“Però com tots els éssers joves,les dificultats no fan més que enardir-lo en la lluita,al mateix temps que l’experiència els va alliçonant,i presenciem una vida ubèrrima ,reblerta de sensacions,amb moments d’una passió i d’un optimisme delirant,alternant amb moments de decaïment i desesperança. És el camí fet col·lectiu d’una individualitat que va amenaçant indeturablement per obra de la seva empenta jovenívola. Els moments ideals de la vida dels pobles,són els de la renaixença,són els de màxima fecunditat i de la despesa de les màximes energies. Els temperaments caducs,apocats preferiran les etapes de maturitat,etapes estables,sense greus  contratemps,però desproveïdes també de les grans emocions,etapes que comencen a manifestar en el seu front les arrugues que marquen la propera decadència. Catalunya avui és el poble jove que comença a seguir el seu camí ascendent. Després d’un somni profund ha arribat el moment del despertar. A semblança de l’època medieval, en que la nostra nacionalitat va aixecar-se per sobre de les runes de l’imperi de Carlemany,avui veiem com s’aixeca  per sobre de les runes de l’imperi de Castella. Avui,com llavors,seguirà un camí ascendent,no faltat dels contratemps i de les angoixes,fenòmens naturals en les crisis de creixença.”

                                                            

“Quants són els catalans que avui encara aquest fet els passa desapercebut, i que per un accident en la lluita es senten envaïts per negres pessimismes? Quants són els catalans que s’adonen veritablement de la transcendència dels moments actuals? Jo crec que, absolutament,no n’hi ha cap. Si copséssim plenament aquesta transcendència,ens quedaríem segurament muts de sorpresa i d’admiració;comprendríem moltes gestes que avui es fan incomprensibles o que han estat qualificades d’actes absurds i fins criminals. Justificarien gestos heroics que avui per a molts passen completament desapercebuts. L’ésser humà,però, té la condició especial de no vibrar plenament a l’uníson del temps.”

“(...)Doncs bé, avui estem vivint moments plens d’emoció en el camí ascensional del nostre poble,aquests moments,més endavant,quan s’hagi esborrat el brogit de la gran reforma,es copsaran en tota llur amplitud. Com en un film,aniran desfilant els fets històrics d’aquesta etapa de la nostra renaixença. Llavors es veurà plenament precisat aquest camí ascensional a través de periòdiques fluctuacions.”

“(...)Les dues passes endavant i la passa enrera es vénen realitzant matemàticament. Hi ha catalans que no saben comprendre aquest moviment progressiu,n’hi ha que el fenomen del nostre renaixement no els diu res,uns per ignorància,altres per mesquinesa,altres perquè posen llurs interessos particulars,ja de caire material,ja de caire polític,per sobre del moment emocional. “

“(...) La nostra renaixença indubtable, la creixença constant de la nostra personalitat col·lectiva a través de les ininterrompudes persecucions,donen una seguretat tant gran en el triomf definitiu,que sols els miops,sols aquells que no han vist clarejar la nova aurora poden ignorar. Nosaltres haurem estat els testimonis vivents d’aquesta etapa emocional,n’haurem experimentat les seves inesborrables sensacions en els moments gloriosos i també els desenganys en les hores adverses.”