La fi de l'imperi. (1977 -2029)

El text no pot ser més explícit: “Les CATASTROFES que es produiran a España entre els anys 1977 i 2029 es podrien evitar coneixent La Matemàtica de la Història.”



                                                   


                                                    

 La paraula catàstrofe sona molt fort, però segons el significat tant en català com en castellà li va perfecta a les situacions que està vivint l’Estat Espanyol.

En castellà:el término catástrofe se refiere a un suceso fatídico que altera el orden regular de las cosas, en  català: Daltabaix, esdeveniment calamitós, desastrós.

Fer una constitució amb l’alè dels militars al clatell és una catàstrofe , que no és condemni una Dictadura després de 40 anys també, que tot l’aparell Franquista passés a òrgans de la democràcia com si res, que l’any 1983 hagués un cop d’Estat, que l’any 1996 surti elegit un  president del Govern Espanyol que no va votar la constitució , que l’any 2000 una reforma d’Estatut porti a confrontacions absurdes amb recollida de firmes inclosa, que el tribunal constitucional el mutili 2 anys més tard,que 40 anys després els hereus de la dictadura  vulguin recentralitzar l’estat ,que encara hagin 100000 morts enterrats per les cunetes,que parlar del valle de los caídos sigui motiu de confrontacions,que no hagi consens en la llei de la memòria històrica, que Espanya degui més del 100% del seu PIB, que enguany hagi tingut que demanar un crèdit per pagar les pensions , que els joves emigrin com als anys 60,que la població estigui envellida, que l’extrema dreta pugui manifestar-se com vulgui i on vulgui és una catàstrofe.

 Que vagis a in quiosc i diaris d’un mateix “país” parlin de diferents territoris com si visquessin a 100.000 mil kilòmetres de distància és una catàstrofe, que just 40 anys clavats del restabliment de la Generalitat s’hagi aplicat l’article 155 “ a la brava” amb les finances de la generalitat intervingudes i amb detencions dels membres de Govern incloses ,que hagin 10.000 policies al port de Barcelona per no deixar votar, que vulguin venir els legionaris, que governs utilitzin la Catalanofòbia per guanyar eleccions,que joves cantin el cara al sol al centre de Madrid, que la monarquia estigi absent(amb canvi de rei per escàndols de tot tipus que havia estat ficat a dit per un dictador) i legitimant totes aquestes mesures amb el seu silenci,que  la corrupció  de l’Estat Espanyol sigui sistèmica amb casi mil membres del PP encausats i tants d’altres del PSOE, tenir reformes laborals aberrants,que es rescati els Bancs amb el corresponent buidatge del fons de la seguretat social i  perdre 40000 milions que mai es recuperaran,que el PSOE pensi exactament que el PP amb relació al model d’Estat,que es parli de vaga general a Catalunya, que l’O.N.U. denunciï vulneració de drets fonamentals a Catalunya,i que milers de pares tinguin que dormir a les escoles per poder votar són grans i petites catàstrofes que porten al trencament d’un règim ,d’un sistema i d’un país....

La solució segons Deulofeu?

Va sortir publicada textualment al diari El Nacional el passat dijous 28:

L’avenir dels pobles d’Espanya

L’imperi espanyol, millor dit, austroborbó, com tots els imperis fins ara estudiats, és un procés biològic perfecte, que ha passat per les fases per les quals passen tots els imperis fins a arribar a la fase de decadència amb la pèrdua del domini colonial i a la fase d’anarquia i descomposició des del regne de Ferran VII fins avui. A partir de Ferran VII la decadència consisteix en una sèrie de batzegades alternades que van de l’extrema dreta a l’extrema esquerra, amb lluites horribles, en què, després de les grans catàstrofes, el cos social, assedegat de pau, resta inactiu i insensible; això és el que passa després de les guerres carlines, durant el regnat d’Alfons XIII, o bé en la fase de pau de la dictadura de Franco després de la terrible guerra civil. Avui ens trobem en una nova fase dintre d’aquesta decadència, que sabem que es perllongarà fins a la desaparició del poder centralitzat, fet que es produirà als voltants de l’any 2029.

Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre un poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han gaudit en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que als voltants de l’any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat. Llavors desapareixeran les causes d’aquesta crisi i els pobles ibèrics se sentiran de nou agermanats.

Cal que tots plegats ens adonem del que ens assenyala la Llei de la Història. Els darrers governants del poder centralitzat haurien d’ésser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d’una manera gradual, sinó total. És a dir, la posició del Govern espanyol hauria d’ésser de dir als pobles hispànics que elegeixin el Govern que desitgin començant per donar plena independència als pobles hispànics que la desitgin. “

Fragment de La segona onada imperial a Europa (Emporitana, 1977)