Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dilluns, 26 de març de 2007

Artur Bladé i Desumvila (Versos de la guerra i de l'exili)


ARTUR BLADÉ I DESUMBILA (VERSOS DE LA GUERRA I DE L’EXILI)

Com tots sabem aquests any per commemorar el centenari del naixement d’Artur Bladé i Desumvila s’ha reeditat la seva obra completa. A més a més també s’ha publicat per mitjà de Publicacions de l’abadia de Montserrat un llibre de poesia del mateix Bladé titulat Versos de la guerra i de l’exili .

Per molts com jo que de l’obra de Bladé només hem pogut aconseguir el poc que queda per les llibreries, aquest llibre de poesia ha estat una mica inesperat. Tot i que en els seus dietaris si que es pot veure que fa referències constants a poetes, que sovint s’acompanya d’algun vers (molts cops en la seva llengua original , quasi sempre en Francès) per reforçar la imatge o el pensament que està descrivint, i que també en algun volum també ens diu que l’amic Carmel Biarnès l’havia anat a visitar a Tarragona (com feia sovint) per preguntar-li opinió sobre unes poesies que havia escrit, molts desconeixíem aquesta vessant poètica de Bladé. Com podem llegir al mateix pròleg: “Seguint l’aprenentatge duna banda, de la poesia popular i, d’una altra el mestratge de poetes noucentistes com Josep Carner o Guerau de Liost, va conrear el gènere poètic des d’un ampli ventall compositiu que va des de la cançó de tall tradicional al vers llarg tot alterant lletres i rimes” i també que “ el descobriment de Josep Carner, li marcà un gust per la poesia noucentista.”. A Carner el nombra infinitat de vegades en els seus dietaris, i en una entrevista que va concedir a radio Móra l’any 1982 ens diu “els llibres que em van impressionar més foren els versos de Verdaguer i després, també versos de Guimerà”. Si que sabia que en alguna col·laboració seva havia publicat algun poema, però tot un llibre no. A les col·laboracions que va fer entre 1927 i 1930 a la revista “La Riuada “ de Móra d’Ebre va publicar 6 poemes. En aquest llibre trobareu tots els poemes conservats de la etapa de la guerra, Versos de la Guerra i una selecció dels poemes de l’època de l’exili. En total trobareu un total de 32 composicions.

Si compreu el llibre segur que us emportareu una grata sorpresa al descobrir que el llibre va prologat pel gran Rovira i Virgili. El pròleg del llibre no era per aquesta selecció de poemes sinó per un llibre titulat La guerra dels meus trenta anys, també exclusivament de poesia . Segons el mateix autor “ A mi,la tragèdia de la guerra i del que veia a Barcelona, em produïa una emoció rere l’altra, emocions que es traduïen en versos. No hi podia fer més”. Desgraciadament aquest llibre s’ha perdut i sortosament com a mínim ens ha quedat el pròleg.

Llegir aquestes paraules sobten. Sobten perquè una persona que va ocupar responsabilitats polítiques (recordem que quant Martí Rouret fou nomenat conseller de Sanitat i Assistència social de la Generalitat, designà a Bladé de secretari, i que més tard també seria sotssecretari de la presidència ,tot això degut a la seva militància a ERC) tingui sensibilitat suficient per escriure poesia. A més,.en circumstàncies normals una persona no es dedica a fer versos en plena guerra, sinó que només pensa en sobreviure ell i la seva família. Però Bladé a més tenia temps per deixar plasmat en versos les barbaritats d’aquells dies i tot el que sentia. Rovira Virgili en la seva obra” Els darrers dies de la Catalunya Republicana també ens deixa un testimoni en primera persona dels horrors d’aquells dies i dels bombardejos sobre Barcelona.

Bladé li entrega els versos a Virgili l’any 1938 a Barcelona (això en plens bombardejos): ” Van trucar a la porta del pis, i a la mitja llum del rebedor vaig veure entrar un jove alt i prim que duia un quadern a la mà. Era Artur Bladé, bon amic, bon company, bon patriota. El quadern que duia i que va mostrar-me tan bon punt ens vam haver assegut, era una col·lecció de poemes de guerra a punt d’ésser publicada.” i aquest després de llegir tots els poemes en veu alta diu: “Hi ha un home, en efecte sota els versos que llegireu. Un home del nostre temps i de la nostra Pàtria. Un home que reacciona amb una emoció ensems profunda i tranqui-la”. També diu que troba en Bladé una “germanor Espiritual”. No es estrany doncs que al llarg de la seva obra Bladé escrigués 2 llibres sobre Rovira i Virgili: “El meu Rovira i Virgili”,i “ Antoni Rovira i Virgili i el seu temps”. Aquesta germanor espiritual es confirma quan Virgili diu “.. vaig tenir un seguit de sorpreses”,” eren essencialment aquells mateixos temes que giravoltaven en silenci minuts abans en el meu pensament.”,“ la coincidència era reveladora. Volia dir que Bladé i jo havíem reaccionat semblantment davant la Barcelona d’aquests temps de guerra i que la igualtat de reacció indicava la germanor espiritual”.Aquesta germanor espiritual continua, “ Em fa l’efecte que m’escolto a mi mateix, admirat de trobar-hi les pròpies impressions i estranyat de sentir-les amb un altre accent de veu” ,finalment per acabar ens confessa ” Ja veieu si m’ha d’ésser grat d’adjuntar el meu nom al d’Artur Bladé al davant del seu llibre de versos.” “No em toca altra cosa sinó posar un pòrtic sobri i breu al llibre d’un amic al qual m’uneixen llaços espirituals reforçats ara per la coincidència en les impressions de la guerra, comprovada aquell vespre damunt els fulls del quadern que ací teniu convertit amb llibre imprès”. La visita de Bladé era per a demanar-li al seu amic que li fes el pròleg del llibre. Com es pot comprovar Rovira i Virgili no va tenir cap dubte en acceptar l’oferiment.

En el llibre trobarem versos que segur que ens faran aproximar i molt al sentiment d’una ànima primer, en plena guerra, i després quant un es veu forçat a un exili que no sap quant durarà, quin futur li espera, i si podrà tornar a veure mai el carrers que l’han vist créixer.

En la primera part del llibre l’autor ens descriu per mitjà de versos l’horror de la guerra en totes les seves formes. Amb la caiguda de les bombes Bladé ens descriu: I es un moment. Un xiscle de bèstia ferida/ un retruny còsmic de fibres trencades/ esberla l’aire i ensagna l’oïda../Segueix el cel indiferent. Mares absortes miren els fills amb pupil-les mortes. Aquesta descripció potser es un pèl crua però crec que no pot ser més real. Si algun dia passeu pel davant del refugi aquest versos serien bons de recordar. No es d’estranyar que en plena guerra i evocant els bombardejos escrigui un poema titulat Sirenes. L’horror d’aquells dies queda reflectit en molts altres versos . Vermelleja la flor de les ferides/sobre el frisar del cos estintolat./Oh el dolor de la carn metrallejada,/dels ossos trossejats, dels flancs oberts...!/Esdevé interrogant cada mirada/ i el cor batega per camins incerts.

En els versos de l’exili podem intuir com es devien sentir mols dels exiliats catalans que es van veure forçats a la diàspora. Molts títols de les seves composicions ja són prou eloqüents: D’exili, D’enyor i d’esperança, La inútil voluptat, Cambra a l’exili, Insomni i d’altres de temàtica més existencialista com, Home, Barca, i Dels trenta anys.

En aquest apartat podrem veure les diferents etapes de l’exili. Primer que tot la partida després de la derrota.”Adéu-siau, galera capitana/dels meus trenta anys que m’has deixat a port./Ara em veig sol de dalt de la barana/ al fons del mar com un pirata mort. En la composició “D’exili” potser trobem els versos més reveladors de l’estat d’ànim d’aquells dies: “ ara ja gairebé no som ni faralla”. També podem comprovar que la desesperació es ben palesa: Esperem, esperem i no sabem el què.../amnèsics pescadors de canya sense esquer/ en una mar densa o en un ribatge eixut./ Captaires ignorats que no trobem cap porta,/viatgers esperant en una via morta/ que arribi l’únic tren del Mal Inconegut. Al poema d’enyor i d’esperança trobem els dos contrastos, de tristesa i d’esperança, “Tot l’infinit/ és un plorar que dansa.../ Gemega l’enyorança:i anirem?Diu l’esperança:/- Hi tornarem!

Per molt que Bladé intentes lluitar i mirar el futur amb esperança i optimisme no ens em d’enganyar, la majoria dels versos de l’exili (per no dir tots) son versos plens de dolor , incertesa, dubte i tragèdia:”si un dia ens retrobem, diguem a Mèxic/o, el que fora pitjor,/mig morts de fam per algun camp/dels que ara en diuen de concentració.... hi ha un vers que ens ho diu ben clarament “però tu saps que l’exili es penitència”, i ens continua descrivint la duresa l’exili “ Prous l’exili és ben cansat/ car s’arrossega dia rere dia/( únicament la por canvia).. Per a ell tot això només tenia un motiu “només culpable/ d’haver estimat la teva terra... Suposo que un exiliat,l’insomni el bé a buscar sovint. En una d’aquestes nits de vetlla ens escriu Ara ni mai no té sentit/el món. No troba riba/res, ni el son, vaixell petit/que mai no arriba. En un moment del seu exili compara la seva situació amb el d’una barca que la veritat sigui dita no te el rumb clar: “...navego tot sol/ i en sento la pena; /no faig cap senyal/ni porto bandera / estibat només/ de tedi i desesma, /llast de pensaments/ i cosa baldera. Veig altres vaixells/ que van a la seva quan troben el port/ algú ja els espera;/ tots van endavant,/jo vaig endarrera.../(No arribaré mai/ a la meva terra?). Barca sense rem/ ni timó ni vela, /la ciutat em pren/ la ciutat em deixa. No fa falta ficar cap exemple més per fer-nos una idea de com es sentia després de la seva expatriació forçosa. Si compreu el llibre podreu descobrir un altre Bladé al qual no estàvem acostumats. Amb aquest llibre, amb un vessant més íntim i amb L’exiliada, ja reeditat i amb un to més memorialístic us podreu fer una idea bastant aproximada del seu exili, primer a França, fins l’any 1942, i després a Mèxic durant 19 anys. Del seu i de tants altres com ell forçats a la seva situació.( Pompeu Fabra, Rovira i Virgili, Francesc Pujols, Rafael Moragas, Antoni Terré,Alexandre Deulofeu...)

Per acabar un consell d’Antoni Rovira i Virgili si encara no us heu decidit a comprar el llibre:. “Llegiu-lo amics. En les seves pàgines no hi ha engany, ni joglaria, ni desvareig ni posats transcendentals. Hi veureu guspirejar una pensa clara, i hi sentireu bategar el cor d’un home del poble i d’un català nacional un cor on hi a les virtuts de la raça i a més a més l’ardència de les terres de l’Ebre, on la gleva eixuta guarda brases d’un foc que no s’apaga mai.

En record d’Isabel, germana de mun iaio Alvaro exiliada a Mèxic després de la guerra i a tota la seva família que malgrat la distància encara no s’ha perdut el contacte.


Jordi Gonzàlez Garcia.


“L’home es una màquina d’oblidar” A. Bladé.



2 comentaris:

Anònim ha dit...

Impressionant Jordi. Un article ple de vida, de sentiments.
Manel

Jordi ha dit...

Gracies Manel.A La veu de flix no sortirà tot l'article sencer perque han dit que era massa llarg.Me ha sabut greu pero qui mane mane.Penso que si la gent compre els llibres de Bladé no els decepcionarà.A més este article també el vaig fer pensant en tanta gent que la guerra li va trencar la vida per la mitad, com la germana de mun iaio Isabel. (i familiars)