Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

dimarts, 19 de juny del 2007

L'horror de les guerres Carlines.(Tino Costa)


Tot i que dels llibrers de d'Arbó el que més admiro és com descriu els setiments dels seus personatges ,ús ficare un altre tros on descriu un altra animalada de les guerres Carlines. I veureu que la reflexió que fa Tino Costa és exactament igual per la guerra incivil de l'any 1936:

Es la història real d'un innocent,d'un nen sacrificat a la fúria bestial, a l'odi sense fre, al fanatisme de l'home el puc referir amb tots els detalls, perquè quant el vaig sentir va quedar-me gravat i mai més no l'he pogut oblidar; el nen es deia Francesc Martí i tenia quatre ays; ¡quatre anys! ¿Se n'adona? Havia estat pres en represàlies amb altres petits i dones d'aquell poble; sotmesos al sorteig, li va tocar el número fatal. Tot el poble clamà contra el fet; ¡fou endebades! El nen fou conduït al lloc de l'execució, com la mare de Cabrera. Era un dia del mes de Juliol, un dia de sol i de cel blau potser perquè semblés més brutal la tragèdia; el nen era portat de la mà per un soldat i anava tranquil, car no sabia on el conduïen ni el que pensaven fer amb ell; el soldat formava part del piquet que l'havia d'afusellar, el portava de la mà i li brollaven les llàgrimes. El noiet anava saltant i xerrotejant sense parar; preguntava als soldats si li comprarien taronges i tostons : " Me compraréis naranjas y tostones ¿ verdad? y no me haréis pupa y tampoco a mi madre i a mi padre, ¿verdad soldaditos?".


Plorava el soldat que el portava; els que formaven la guàrdia ploraven, i plorava la gent que ho presenciava; i no obstant tot era en va: la pietat el crit del cor no servia de res. Tractaren de separar-lo però el petit no volia separar-se - com si presentís el que s'acostava -; ell parlava amb tots, amb tots volia jugar. En vista d'allò, el que manava el piquet va fer-se portar unes taronges i els tostons i els llençà a rodar davant de l'infant; l'innocet va córrer a atrapar-los i a penes s'hagué allunyat algunes passes sonà la descàrrega. El noiet va caure amb el ventre destrossat; les tripes i les entranyes s'escapaven per les ferides. Llavors va passar el més terrible; en aquell moment, els que presenciaven l'escena veieren horroritzats com el noiet s'aguantava amb les mans els intestins i de cara als soldats pregava: " No matar; no hacerme pupa". Però els soldats,a l'ordre del cap, tornaren a descarregar les armes i el van rematar.


Tot això té per causa la ignorància , digué el vell profesor.


Tino Costa, ràpid contestà:


- No obstant el que ordenà aquesta barbàrie sembla que era un general o almenys un comandant; ¡un home de carrera ! Aquesta vegada no es tractava del Randa ni del Joan de Maro ni del de la Lisa; i afegiré encara un petit detall: aquest que era un comandant o general i portava un de en el cognom va manar afusellar una dona en estat...


Que fos comandant no vol dir res, ni que fos general. Aquest són els pitjors. El fanàtic il-lustrat és més monstre que l'altre. Cal fugir del fanàtic com de la pesta A vegades es fanatitza tot un poble i llavors es produeixen els crims més espantosos. Això, ho torno a dir, té per causa la ignorància.