Fa poc vaig trobar un libre titulat, Els hereus de Francesc Pujols, en el qual es parla de l'autor esmentat, de la seva obra amb gent que el van tractar personalment i d'altres fascinats per la seva obra, (entre d'altres el fill d'Artur Bladé, Pau Riba, Heribert Barrera, Pascual Comelade,Jaume Sisa....),però gràcies a aquest llibre he trobat autèntiques "perles" sobre Deulofeu al qual també se l'esmenta moltíssim.
Una de les frases de Deulofeu que surt a la contraportada del llibre de Juli Gutiérrez, titulat la matemàtica de la història és " jo no llegeixo els diaris perqué ja sé que passarà", Una de les persones entrevistades al llibre és Genís Sinca,quan se li pregunta:
Deulofeu va fugir de Catalunya perseguit per la seva ideologia política. ¿Era optimista envers el futur de Catalunya?, confiava que el bàndol republicà guanyaria la guerra civil? Deulofeu, que va ser alcalde de Figueres per ERC, just avans de la desfeta, en exiliar-se a Montpeller avisà a alguns dels seus conciutadans que el domini franquista (l'autoritarisme desesperat i duríssim, per altra banda tan típic de tot final d'imperi), duraria més del que es pensaven, i els que s'exiliesin a Mèxic, per exemple, potser no podrien tornar mai més a Catalunya.Ell recomanava esperar uns anys (com va fer ell mateix, doncs tornà el 1948 de Montpeller a Figueres), però tampoc aconsllava fer-ho tan d'hora com Pujols.
Més endavant ens dona un altra mostra de la seva seguretat en les seves teories: Sigui com sigui, el Figuerenc sabia (per les seves teories) que els republians no guanyarien i per això de seguida s'exilià tot sol, sense la família, sabent que podria aprofitar l'exiliada per arrodonir les seves teories...
Per aquest llibre descobrim d'altres coses del seu exili a França; que s'exilià sol,per no fer passar un mal tràngol a la família,la seva soletat terrible,No era un caràcter difícil, sinó tremendament complex, polifacètic. Deulofeu tenia moltes cares(..)però vivia el seu aïlament de manera feliç i perfecta,amb harmonia amb ell mateix. Tot i així ens recorda que Deulofeu era un home simpatiquíssim , amb un gran sentit de l'humor, molt britànic; un sentit de l'humor molt nòrdic, i potser menys vistós i tatrl que Pujols.
El pròxim cop ficarem en quin punt es troba Catalunya segons les seves teories i perquè la seva obra es practicament desconeguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada