(...)Si el temps és brúfol , ell recala de seguida al cafè d'Aragó, on darrerament, segons que m'ha explicat, s'hi trobava amb l'enciclopèdic farmacèutic figuerenc Alexandre Deulofeu, que li llegia La matemàtica dela història. Tot anà bé fins el dia que Deulofeu afirmà que l'art Grec clàssic i l'art Mediaval (romànic i gòtic) eren, estèticament, equiparables. En això, el filòsof havia de discrepar, ja que per ell només el primer aconseguí d'arribar al cim més alt - ergo insuperable - de la bellessa; i heus ací, justament, perquè s'anomena clàssic. No es podien entendre. La discussió pujà de to. Pujols qualificà de " putrefactes" les idees de Deulofeu, quan a l'art. Deulofeu titllà Pujols de dogmàtic, i tallà en sec el debat sortint del cafè... Val a dir que la ruptura no durà gaire. Com que ni un ni l'altre són rancuniosos, al cap de poc dies es van trobar pel carrer i se saludaren com si res no hagués passat. Cal dir també que la discrepància no s'estén al camp de la filosofia de la història ni al de la música. Pujols admira Deulofeu coma vilolinista i com a historiador. Tots dos creuen en Bach, Mozart , Beethoven, etc., i en la successió dels imperis.
L'exiliada de Bladé, pàg 298.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada