El títol del bloc no podie ser més clar,
“ Contra la catalanofòbia i el Síndrome d’Estocolm. Per la dignitat Nacional.
El Procés”. Amb la
dignitat que va mostrar molta gent dormint 2 dies als col-legis electorals per
protegir-lo, matinant altres a les 5 del matí ,després aguantant cops de porra
i d’altres animalades,molts sense marxar tot i saber que podien ser els pròxims,s’ha
demostrat el que ja intuíem, que s’ha perdut la por. Recordem que més de 700
alcaldes van ficar les urnes tot i la carta explícita de la fiscalia
advertint-los de les possibles conseqüències,i centenars de persones van amagar
les urnes de manera clandestina,com en ple Franquisme,mesos abans. No és
estrany que molts articulistes hagin fet referència a aquest estat d’esperit en
els catalans. Aquí en ficaré uns quants. El procés continua amb possible
declaració d’independència Dimarts i no Dilluns, per culpa del màxim exponent
del Síndrome d’Estocolm, el PSC, que va enviar recurs al constitucional, i a
sobre manifestant-se per Barcelona amb la Falange i Companyia .Moltes entrades
d’aquest bloc de fa anys i panys ja fan referència a la mort del PSC.
A partir d’ara tot depèn de la nostra dignitat retrobada e intel·ligència.
No sabem que passarà, no ho hem fet mai,però si estem disposats a pagar el preu
passarà l’inevitable. Encara hi ha molts fronts oberts, querelles per sedició al
Major del Mossos i presidents de ANC i ÒMNIUM,multa de 5 milions d’euros als
responsables del 9-N, les finances de la
Generalitat intervingudes i alts càrrecs detinguts. La llibertat és
irreversible,els temps i el “com” són incerts. De moment s’ha fet el més
difícil, esvair la por i tot el que
comportava.
Les causes d’aquest absència de por ja les buscarem un altre dia al llarg
d’aquests anys de manifestacions i travessia. Suposo que una mica de raó té
Javier Pérez Royo quan diu:
“ Perquè el que s’està vivint a
Catalunya és la rebel·lió contra el cop d’estat que va fer el PP a través del
Tribunal Constitucional. Una rebel·lió que es va iniciar just quan es va fer
pública la STC 31/2010, amb una manifestació multitudinària tres dies després
de conèixer-se la sentència. I que, en contra del que pensava el govern central
que passaria, no ha deixat d’augmentar en volum i intensitat fins avui”.
També les factures de la crisi,amb la ignomínia
del FLA,l’asfixía de la Generalitat sense poder endeutar-se tot i ser una de les
regions més riques i com no, la
tradicional Catalanofòbia dels partits i premsa de Madrid.Com a imatge del bloc
triarem la dels Bombers defensant la població dels col·legis del cops de porra
de la policia, El títol del nou
Bloc serà “Els anys finals”. S’ha demostrat un
cop més,que la violència és l’últim recurs de l’incompetent. Tot i això avui La Vanguardia en la seva
editorial continuava intentant ficar la por;
“La situación es grave y no hay que
relativizarla. La economía catalana estásufriendo una fuerte sacudida. Aún estamos
a tiempo de evitar una catástrofe. Ante esta situación pedimos encarecidamente
al presidente de la Generalitat, Carles Puigdemont, a todos los miembros del
Consell Executiu, y a todos los diputados del Parlament de Catalunya que actúen
con la màxima responsabilidad en las próximas horas. Actúen conforme a su conciencia
y desoigan el dicterio de los aventureros. Archiven la declaración unilateral
de independencia. El respetable criterio de dos millones de personas no puede llevarse
por delante un país de siete millones y medio de habitantes. Propongan un
generoso tiempo de diálogo y tomen nota de esos miles y miles de ciudadanos que
ayer salieron a la calle, en toda España con divisas blancas, pidiendo concordia y
diálogo. Salvaguarden la Generalitat, institución de autogobierno de todos los
catalanes. Protejan la economía. Protejan a sus conciudadanos. Actúen con
inteligencia. Eviten un drama.(si m’haguessin dit fa
18 mesos que publicaria això...)
A part de l’estatut i la crisi econòmica molts diaris digitals que han sortit amb un
altra visió de la situació crec que també han influït a escriure altres punts de vista,superar velles pors i
comportaments adquirits. Aquí ficarem una ínfima part dels escrits del tema de
superació de la por. La majoria de diaris nacionals,o han amagat la repressió
policial,o directament ens han acusats de muntatge,sort dels mòbils i del
youtube....
Eduard Voltas diari El Món: 7/10/17
Vostè està a favor de la
independència i ha tingut por en algun moment des de diumenge? Jo també. Vaig
tenir por davant del meu col·legi electoral mentre ens arribaven les imatges
del que passava en altres llocs. Vaig tenir por les dues vegades que (falsa
alarma) ens van dir que la policia arribava i vam trencar les cues per
posar-nos tots ben junts davant la porta del Casal. Aquesta setmana, com molts
de vostès, he sentit ben a dins meu el vertigen del salt al buit de la
declaració d’independència. I també se’m va fer un nus a l’estómac quan vaig
començar a llegir les notícies dels canvis de seu social dels bancs.
Puc explicar com he vençut la por: observant la realitat. La realitat diu
que ni els serveis d’informació de la policia i la guàrdia civil, ni el CNI,
van ser capaços de trobar i requisar una sola de les urnes que els meus
conciutadans tenien amagades a casa. La realitat diu que les paperetes van
arribar a totes les escoles. La realitat diu que el meu Govern va preparar i
executar la jugada del cens universal sense que l’estat, amb totes les seves
escoltes telefòniques i els seus satèl·lits i el seu ciberespionatge, ni tan
sols ho ensumés. La realitat diu que,
sabent perfectament que els podia caure un cop de porra al cap i a les
costelles, més de dos milions de persones van sortir de casa per votar. I també
diu que, posant-hi tot l’esforç repressiu i milers d’agents traslladats
especialment, l’estat només va aconseguir tancar el 10% dels col·legis.
I, sobretot, la realitat diu que som molts, que hem demostrat una capacitat
organitzativa i una resiliència mai vista a l’Europa occidental, que som gent
pacífica, que diumenge vam aprendre a passar por junts i que dimarts
vam aprendre que podem aturar el país cada vegada que ens ho proposem, que el
cas de Catalunya ja està definitivament sobre la taula de totes les
cancelleries, que els mitjans de comunicació internacionals li estan dient
unànimement al govern espanyol que segui a negociar, i que tenim un Govern
intel·ligent, compromès, responsable i audaç alhora, que ha fet una feina
extraordinària fins ara i que mereix la nostra confiança. No és moment d’
abaixar el cap. És moment d’ajudar-nos,
d’estimar-nos i, sobretot, de confiar en nosaltres mateixos.
Jofre Llombart 6/10/17 Diari el món
Arribats a aquest punt,
l’independentisme només pot perdre si guanya la por. És l’única arma que els
queda a l’estat espanyol, és a dir, que sigui capaç de despertar el temor i
convertir-lo en col·lectiu sense ni tan sols haver de dir que trauràs els
bancs. Ai, els tancs, volia dir els tancs. Tenint en compte que la meitat de la
població va tastar els efectes del franquisme, aquest resort mental és més
fàcil d’activar, però que quedi clar que només és això: crear la sensació de
por per tal que esdevingui real i paralitzant. Un triomf de la por seria, en el
fons, la última victòria del dictador 42 anys després de la seva mort. Seria el
triomf del “no et fiquis en política”, “això no ho diguis en veu alta”, “no et
facis el valent”, tres actituds que
diumenge van morir a les portes dels col·legis electorals.
Xavier Antich El Nacional.cat
I ho van fer, i també està dit ràpid, desafiant l’Estat espanyol, les seves
amenaces i els seus advertiments, encara que vinguessin del Govern, els
tribunals, els jutges o la fiscalia, i fins i tot menystenint l’ostentació
coercitiva de la força bruta dels anomenats cossos i forces de seguretat de
l’Estat, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, que només
ostenten la legitimitat de la força per garantir la convivència ciutadana.
Per això, aquells més de dos milions
de persones (com es pot abduir la voluntat de més de dos milions de persones en
un Estat de dret, en la societat de la informació?), amb plena consciència dels
seus drets i dels seus actes,
es
van mobilitzar, tot i les amenaces,
per exercir el seu inalienable dret de vot.
Al costat d’aquesta indecència
injustificable i intolerable de l’Estat espanyol, la ciutadania de Catalunya deixa, després del diumenge 1 d’octubre,
exemples d’una dignitat infinita i d’un heroisme quotidià que tampoc no
oblidarem mai. Començant per la gent, molta d’ella en condicions físiques
d’extrema precarietat, que va fer esforços titànics per arribar fins a les
urnes per votar; gent que va dormir als col·legis electorals per garantir la
seva obertura, que va posar en risc la seva integritat per guardar, protegir i
portar als col·legis urnes i paperetes electorals, que va complir amb una
diligència i una discreció exemplars el servei públic de mediació entre
l’administració de govern i la ciutadania com a representants electorals o com
a membres de meses; gent que es va llevar a les quatre o les cinc del matí per
oferir-se d’ajuda, al que fos, i gent que va posar el cos i la cara per
protegir l’espai de llibertat i democràcia de les votacions, per defensar els
febles i els ferits; gent que va interposar-se per impedir la violència,
oferint-se com a ases dels cops; gent que va portar aliments als assetjats, als
clandestins defensors dels drets i les llibertats fonamentals. La ciutadania
mobilitzada, de manera anònima i sense esperar ni gratitud ni recompensa, per
defensar coses que hauria de defensar l’Estat que paguem. La ciutadania mobilitzada en l’exercici d’una solidaritat altruista
d’una dignitat tal que no té comparació, ara mateix, en cap altra societat
europea. Gent que es va aixecar per dir, clarament, amb tots els riscos que
comportava, davant la brutalitat policial de l’Estat espanyol, que no estava
disposada que es trepitgessin els seus drets.
A un costat, la infàmia, la indecència i la violència. A l’altre costat,
només, la dignitat. La llista de la dignitat de la gent del
nostre país. A la qual cal afegir, en les darreres hores, la dignitat d’aquells
que, tot i no aspirar a la independència de Catalunya, estan escandalitzats per
l’obscenitat i la brutalitat de l’exercici de la violència policial. I a la
qual, finalment, cal afegir-hi, la gent de tots els pobles d’Espanya que han
sortit al carrer o han manifestat públicament per denunciar el que és
intolerable. Uns, potser, provisionalment, poden fer el balanç de l’exercici de
la seva força. Als altres, tanmateix, ens queda la convicció del nostre poder.
Un poder, bastit sobre la dignitat infinita de milions de persones anònimes,
davant del qual res no pot l’exercici de la força bruta, irracional,
injustificable i, des d’un punt de vista moral, abominable.
Joan B. Culla Ara.6/10/17
Des d’aquesta perspectiva específica,
el balanç de la jornada va ser particularment catastròfic per al govern que
encapçala el senyor Rajoy: perquè la
ciutadania -totes les classes socials, les llengües i les franges d’edat
barrejades- ha perdut la por; perquè aplicar mètodes repressius dels segles
XIX o XX a un conflicte del segle XXI té uns costos d’imatge ruïnosos; perquè la repressió de diumenge no ha fet
més que esperonar noves manifestacions de rebuig, i singularment l’aturada de
país de dimarts
Aquesta perseverança en el menyspreu
i l’insult a la dignitat dels catalans mobilitzats, juntament amb el generós
desplegament de la pedagogia de la porra, està tenint un efecte colossal que el
Madrid del poder insisteix a ignorar: una gran part de la societat catalana ha
tallat els seus vincles emocionals amb Espanya. Podrà ser retinguda per la força, però la ruptura afectiva és
irreversible. Sis anys de Rajoy hauran tingut més efecte que cent trenta de
catalanisme.
Antoni Bassas 6/10/17 Ara.
I, ara, honorem amb la màxima
intel·ligència el sacrifici dels herois
de l’1 d’octubre. D’una data tan remarcable, en sortirà una societat
millor.
Salvador Cardús, Ara 4/10/17
Diumenge la brutalitat policial va
estripar definitivament una relació de
submissió entre Espanya i Catalunya que ja ningú no podrà sargir.
Esther Vera. 05/10/17
Cal una nova anàlisi que permeti
conservar la majoria que va arribar conjuntament al referèndum i definir una
estratègia que preservi, no només el castell, sinó la població exemplar que el
defensa. El debat és intens, i la
valentia del compromís, inqüestionable
Francesc Serés 08/10/17
Espanya té por, per això reacciona
així. Mentre ha amagat el fracàs de la gestió de la diversitat ha pogut anar
tirant. Avui, per mantenir les aparences, ja només li queda la força. Espanya té por, té por de veure com
Catalunya té un projecte propi: està tan espantada que no entén res i se
sent tan insegura que està disposada, segons els seus dirigents, a tot. Aquesta
és la resultant final: la creació de més escenaris de por, la fugida de
capitals o de seus socials, la fractura social com a profecia autocomplerta. El
darrer exemple de tota aquesta por el vam tenir en el discurs del rei. A Felip
VI li fan més por els seus que nosaltres. Els té pànic.
Ens falten poques hores per començar
un altre camí, que tampoc serà planer. El
primer pas cap a la independència real consisteix a allunyar-se d’aquesta por.
Com menys en tinguem, menys en faran
ERNESTO EKAIZER 04/10/2017 Ara.
L’operació busca cops d’efecte, com
impedir el vot de Puigdemont i Junqueras, per fer-ho servir per dissuadir els
ciutadans. No ho aconsegueixen, perquè tots dos burlen el dispositiu. I a més, la brutalitat aplicada tampoc
serveix per tancar els col·legis. En part perquè els Mossos no volen
alterar “la normal convivència ciutadana”. I perquè les instruccions no són
precises.
L’operació fracassa perquè les porres, les bales de goma i la lluita cos a
cos no aconsegueixen fer retrocedir els ciutadans. La Policia
Nacional i la Guàrdia Civil han de retrocedir. L’estat major que segueix els
esdeveniments es mostra impotent.
Josep Bargalló.Vilaweb 7/10/17
No vivim una revolució segons com es
va entendre al llarg dels segle XIX i XX, però certament vivim una revolució
del segle XXI, en què una àmplia majoria de la societat ha dit prou i ha optat
per tirar endavant sense por i vèncer tots els obstacles. La revolució avui
només comporta la violència del repressor.
Jordi Turull: "Catalunya ha perdut la por" 29/09/17
Divendres, 29 de setembre de 2017
Junqueras: "Amb la superació de la por comença el camí de la llibertat.
Persistiu, Catalans. Persistiu!"
El 129è president de la Generalitat i
president del Partit Demòcrata, Artur Mas, ha deixat clar que “mal pesi a
alguns, tot està preparat perquè es pugui votar diumenge”. Ha volgut lloar que “la feina s’ha fet malgrat les
adversitats”, però ha avisat que la clau serà saber “què està disposat a
fer el govern espanyol i en aquest sentit han perdut tota la mesura, ens estan
dient que precintem Catalunya”, però ha deixat clar que “aquí estem i no tenim por”.
Mas ha fet aquestes declaracions a l’acte de campanya del referèndum del Partit
Demòcrata a Tarragona.29/09/17
6/10/17Antoni Bassas.
El domingo, centenares de miles de
catalanes se levantaron a las cinco de la mañana para proteger físicamente colegios electorales que iban a
abrir cuatro horas más tarde. Estaban en las puertas cuando empezaron a ver en
su smóviles las imágenes de las cargas. Sabían que en cualquier momento vendrían a
por ellos. No se fue nadie. Todo el mundo se quedó a proteger las urnas que
miles de voluntarios habían estado escondiendo en su scasas. Creo que ese día
los catalanes ensancharon la libertad de todos los espanyoles
Sílvia Soler 06/10/17
Sento que tenim un incendi darrere nostre que va
avançant i ja ens abrusa. La independència pot ser un daltabaix i fa vertigen,
però jo trio saltar (…) La llibertat, de vegades, fa por. Però sempre
és la millor opció
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada