Deulofeu i el 155.

Encara hem falta comentar un altra catàstrofe de les que passaran fins l’any 2029.Aquesta va ser la presó sota fiança de la segona autoritat del país,la presidenta del parlament Carme Forcadell. Alhora que el vicepresident del govern i 7 consellers més encara estan amb presó sense fiança,i el president de la Generalitat i 4 consellers més estan a l’exili de Brusel-les. També va ser denegada la posada en llibertat dels presidents de ANC i Òmnium. Aquest paràgraf de Deulofeu el dedicarem a un altra catàstrofe, a l’article 155 que ha servit per suspendre l’autonomia de Catalunya.

                                                      

(...)perquè Catalunya no deu a la condescendència de ningú la llibertat relativa de què per un moment va gaudir. El problema de Catalunya està per sobre de les possibles contingències i dels possibles governs de dretes o d’esquerres que hi pugui haver a Madrid,perquè obeeix a un fet biològic que està per sobre de la voluntat dels governants. Aquest podran destruir per un temps més llarg o més curt una autonomia,però no podran destruir l’ànima d’un poble que torna a la vida. Segons sigui l’actitud dels governants espanyols,es podrà aconseguir que la llibertat de Catalunya vingui pausada,gradual,sense violències,camí d’una federació Ibérica,o bé que vingui a través d’una etapa d’odis i de sang. Els governants poden fer amb la seva actuació que la evolució fatal tingui lloc amb més o menys violència;el que no poden  fer és tòrcer el destí dels pobles,els quals periòdicament passen per etapes de plenitud i de decadència. El nostre camí ascendent podrà anar acompanyat de caigudes espectaculars,podrà tenir dies de tragèdia,però,a pesar de tot i de tots,el camí ascendent continuarà.

                                                    

La vitalitat dels pobles en plena renaixença és tan considerable,que superen tots els obstacles que puguin barrar-los el pas. La lluita del poble renaixent es troba entaulada en tots els camps i en tots els ordres. Els pobles que surten de la postració es troben envaïts de totes les tares socials,i així Catalunya en iniciar la seva autonomia es trobava amb una infinitat de problemes plantejats;necessitat d’organització política,falta d’hàbits de govern,lluita social anàrquica i desenfrenada,ordre públic inexistent..El redreçament d’un poble,per totes aquestes raons i per l’esforç per a recrear la pròpia personalitat,sols es concedible a base d’una vitalitat enorme.

                                            

Catalunya 1932-1934 (publicat l’any 1935)

Parlant de fets biològics hem va fer gràcia trobar al diari Ara el dia 6 a un article de Francesc Canosa amb el següent fragment: ”Catalunya és un biològic malson per l’estat Espanyol. Aquesta és la primera conclusió eterna,prorrogada,infatigable,segura. Així és o així serà fins i tot en l’escenari més apocalíptic i postnuclear. Els catalans són formigues,vietcongs, zombis ,dràcules…No acaba amb nosaltres ni un Hiroshima,ni el Diable de Tasmània associat amb el Gat Silvestre (…)”

No sé si coneix l’obra de Deulofeu però l’ha clavat.