Repetir errors.

Que a Espanya no hi ha separació de poders ja fa temps que ho sabem, sobretot llegint les interlocutòries dels “Jordis”,dels consellers empresonats, dels perseguits i dels que encara hi són. Arran de la sessió d’investidura (que ara està ajornada )del president Puigdemont va sortir anomenat uns quants cops el  "consell d’Estat”. Només veure per quins personatges està format ja veus que aquesta "democràcia" no pot funcionar, i fins a quin punt l’esperit de “las Leyes del Movimineto “continuen vives. Segons llegim al Nacional .cat:

                                                           

El seu president és José Manuel Romay Beccaría, jurista i gallec com Rajoy, que va començar la seva carrera a les institucions de l'Estat en ple franquisme. El 1963 va ser nomenat secretari general de Sanitat del govern franquista. Després va ser director de l'Institut d'Estudis de l'Administració Local (1966-1973), sotssecretari de Presidència (1974) i subsecretari del Ministeri de Governació (1975). Ja en democràcia ha estat vicepresident de la Xunta de Galícia amb Gerardo Fernández Albor, conseller amb Manuel Fraga, ministre amb Aznar, diputat al Congrés dels Diputats i senador.

Al consell permanent hi ha el lleidatà Landelino Lavilla, que va ser ministre de Justícia d'Adolfo Suárez i president del Congrés dels Diputats; Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels "pares de la Constitució"; Fernando Ledesma, exministre de Justícia de Felipe González i magistrat del Tribunal Suprem; María Teresa Fernández de la Vega, exvicepresidenta de Zapatero; Miguel Rodríguez-Piñero, expresident del Tribunal Constitucional; José Luis Manzanares, magistrat del Tribunal Suprem i ex- magistrat del TC; Enrique Alonso, catedràtic, i Alberto Aza, diplomàtic.

Entre els deu consellers nats hi ha el director de la Reial Acadèmia Espanyola (RAE), Darío Villanueva; el cap de l'Estat Major de la Defensa, Marcos Peña; el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde; el president de la Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, Juan Velarde, o el president del Consell General de l'Advocacia, Carlos Carnicer. Entre aquests també hi havia l'expresident José Luis Rodríguez Zapatero, però va deixar de ser-ne membre el 2015 per incorporar-se a una ONG alemanya. .

 Dit en paraules de Ramón Cotarelo a Vilaweb” què és el Consell d’Estat? És un berenador seu! Està presidit per Romay Beccaría, que fou ministre del PP, cunyat o gendre de Fraga… És un lloc ple de carques i reaccionaris.

Arran de la sessió d’investidura i  només veure per qui està format el consell d’Estat i de la resolució del tribunal constitucional del dissabte, hem va venir al cap un text de Deulofeu on es demostra que això de voler fer una “ democràcia” sense condemnar la dictadura i que les mateixes persones que sostenien aquesta i reprimien el poble passessin com si res a òrgans democràtics és una barbaritat es miri per on es miri i és pot considerar com una de les catàstrofes anunciada per Deulofeu. Ficaré un text d’aquest de l’any 1935 del seu llibre  “Catalunya 1932- 1934” i on demostra que estem repetint errors i els continuarem repetint de catàstrofe en catàstrofe fins la desintegració total de l’Imperi. Canviaré només unes paraules, les originals són les que van entre parèntesi i estan al costat de la paraula canviada, per a veure fins a quin punt la història es repeteix:

                                                        

Per a fer una obra  democràtica (republicana) cal en primer lloc comptar amb organismes  democràtics (republicans). A Espanya es va pretendre consolidar la democràcia (República) i fer justícia  democràtica (republicana) amb institucions Franquistes( monàrquiques), i aquest fou el gran error. El poder judicial ha d’ésser acatat en una democràcia (República d’Esquerres) ,quan la seva actuació respongui a les essències democràtiques (Republicanes). Les lleis no són res o bé no serveixen per res, sense bons interpretadors. El poble democràtic (Republicà), quan crea uns tribunals de justícia,  és perquè responguin amb justícia democràtica (republicana). L’error més greu d’un governant és creure amb la inflexibilitat de la llei. Els fets demostren a cada moment com un article o un apartat poden ésser interpretats  de tantes maneres com són les idees polítiques dels pledejadors.

La democràcia (República d’esquerres) volgué consolidar-se prenent suport en organismes que no compartien els seus mateixos ideals ,i això fou una de les causes del seu fracàs. Avui resulta inconcebible veure lògica en aquella actitud dels governants espanyols. De fet, es portà a cap l’ofensiva contra la democràcia (República) des dels organismes legalment constituïts, i el legalisme és imbecil-litat quan serveix per a destruir el règim que està obligat a defensar. Per sobre del Poder Judicial, hi ha la sobirania del poble encarnada en el seu Parlament. Per sobre de tots els organismes  franquistes (monarquitzants) havia d’haver-hi l’esperit de la democràcia (República), i no fou així . La  democràcia (República) va començar a perillar seriosament pel cantó que comencen sempre a perillar tots els règims; no per la força de l’enemic, sinó per la blanura i falta d’energia dels seus dirigents.

                                                    

Per demostrar que a la transició es va voler fer una democràcia amb òrgans i personalitats Franquistes, (cosa obvia per molts) reproduiré unes opinions extretes del dossier del diari Ara del Diumenge 28 de Gener titulat “Contra Franco encara?”; i on es pregunta ,”¿La regressió democràtica té tics heretats del Franquisme?,”¿S’ha fet net amb la dictadura?”

En la editorial ens recorda que per buscar els motius de tanta desídia per les víctimes del franquisme , “En bona mesura cal buscar les causes en la continuïtat del franquisme en la justícia i tantes altres institucions clau de l’Estat”.

-Ni la transició ni la democràcia han condemnat el franquisme. No hi va haver ruptura.

- Hi ha hagut continuïtat en l’àmbit judicial, policial, militar, econòmic i universitari.

-Aquesta continuïtat en les maneres de fer sobretot es nota, segons Aragoneses (professor d’història de dret de la UPF : “Quan alguns magistrats del Suprem fan una interpretació que barreja política i dret o que dona un valor superior a la Unitat d’Espanya que a l’ordenament, no parlaria de magistrats Franquistes, sinó de reproducció de comportaments, idees i concepcions de la realitat que venen, això sí ,del franquisme”.

-Aquesta transmissió es produeix també em la formació dels jutges: “ No es va fer depuració en el sistema educatiu i s’ha ensenyat una manera determinada d’interpretar el dret ;el problema no és la llei ni la constitució ,sinó uns jutges que reprodueixen sistemes del passat.

-Segons Josep Cruanyes (portaveu de la comissió per la dignitat): “Els jutges deixen de jutjar i es tornen militants de la política d’Estat.

                                           

I es que com ens recorda Suso del Toro en una article titulat; “La continuïtat de la por”:

 “Que si el Franquisme perviu al Regne d’Espanya? La resposta ha de ser, clarament, que sí. Des de tots els punts de vista. N’hi ha prou amb l’evidència que les bases jurídico-polítiques de l’Estat actual són las Leyes Fundamentales del Movimiento Nacional, la Ley de Succesión de la Jefatura del Estado (26 de Juliol del 1947)i ,finalment, la Ley para la reforma Polític ,totes aprovades per les corts Franquistes. Va ser aquesta base jurídica la que va generar unes noves corts constituents que van redactar la constitució vigent”. “Va produir-se una reforma de l’estat Franquista tutelada per l’exèrcit franquista i el padrí nord-americà”.

També voldria reproduir un text del llibre Lluc Salellas  “El Franquisme que no marxa”:

” No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. L’esmorzem, la dinem, la sopem, l’escoltem,, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal. l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.”

Per emmarcar el text de Deulofeu ; . De fet, es portà a cap l’ofensiva contra la democràcia (República) des dels organismes legalment constituïts, i el legalisme és imbecil-litat quan serveix per a destruir el règim que està obligat a defensar. Per sobre del Poder Judicial, hi ha la sobirania del poble encarnada en el seu Parlament, que és el que està passant en aquests moments. I es que Espanya i l’estat Espanyol arran del procés Català tenien que triar entre democràcia o unitat d’Espanya, i desgraciadament per a ells han triat la Unitat d’Espanya.... de moment la democràcia ja l’han perdut, i fins d’aquí uns 10 anys màxim la “Unitat” també....