Siguin, senyors, de flors o de ferro les cadenes que lliguen esretament la nacionalitat catalana i les demés nacionalitats espanyoles, les cadenes sempre seran cadenes"

Àngel Guimerà davant l'Assamblea de Manresa.

diumenge, 30 de novembre de 2008

Cita històrica (Unió Catalanista)



Ja sabeu que sempre sóc molt crític sempre amb la col·laboració amb l’estat opressor del costat, ja que mai traiem res de positiu, tret de les engrunes, que el nostre síndrome d’Estocolm ens ho fa pintar com a grans èxits. Això pase ara i passarà sempre. I crec que aquí l’any 1918 la Unió Catalanista ho expressava brillantment. Crec que a les recents memòries de Maragall podrem disfrutar de més exemples, ja que pel que han avançat els diaris allí conta com es va sentir traït per Zapatero. I això que és un govern amic, o així ens ho vol vendre el PSOE de Catalunya, també nomenat PSC. L’últim crack que ho ha tastat en les seves pròpies carns ha estat l’espavilat de Saura. Fa un pacte amb de La Vega per a que José Luis Rodríguez Zapatero no expliqués al Congrés per què havia incomplert la data del 9 d’agost que fixava l’estatut per concretar el nou finançament de Catalunya a canvi de que en un màxim de tres mesos arribar a un acord sobre el mateix. I que ha passat??? Com va dir el mateix Saura: "l’incompliment posa de manifest la falta de voluntat política i la falta d’un model de finançament del Govern en relació amb l’estatut" ohhhhhhh . Recordo que el primer incompliment sobre l’estatut va arribar el dia 9 d’agost. Al igual que amb els papers de Salamanca, Rodalies.....sense recordar que Zapatero per a guanyar les elccions va dir "apoyaré el estatuto que apruebe el parlament...."




És un error substancial l’esperar el reconeixement de l’autonomia integral de Catalunya d’un moment d’efusió amb sos mateixos declarats enemics, els prohoms polítics de l’actual règim centralista. Ben al contrari, Catalunya ha d’imposar la solució de son problema negant-se a transigir amb els governs que refusin son plantejament i oposant als mateixos una resistència, passiva o activa segons les circumstàncies, sense conformar-se ja mai a son humiliant refús. Clar és que seria motiu de gran joia per a tots l’arribar a l’autonomia pels viaranys de l’efusió sincera; però cal no deposar armes confiant en tal inversemblança. Dissortadament, la major part de les nacionalitats oprimides, si han arribat a son deslliurament, ha sigut per la virtut de llurs herois i de llurs martres més que no pas per l'espontània i generosa renúncia de llurs dominadors.



"Manifest al poble Català" de la Unió Catalanista. Abril del 1918.